La lluna en un cove

¿Qué está pasando?

2011-10-28T10:43:00.001+02:00

Todo el día escuchamos mentiras y falsedades y nos parece de los más normal...Alguien dice una verdad y nos escandalizamos y ofendemos...Esta es la verdadera hipocresía en la que vivimos

La frase del dia (17) (diria jo)

2010-02-04T20:49:00.001+01:00

Irati, 7 anys:
- Te vas a poner contenta, porque ya casi me hago el ESPAGUETI con las dos piernas!!!

La frase del dia (no recordo el numero)

2010-02-04T20:47:00.001+01:00

Andrea, 5 anys:
- Pero a ver, ¿cuando hacemos la DESCANSACION?
- ¿que es eso Andrea?
- Lo q hacemos al final de clase!
(la relajación)

Plaers (2)

2009-11-10T23:59:00.001+01:00

Poder escriure al blog des del movil,en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Plaers

2009-10-30T10:23:00.003+01:00

Sortir d'una classe en plena tardor, quan la boira cau damunt del cotxe i el poble ja dorm. Sentir que has fet una bona feina: que has donat i has rebut; que has treballat i que has rigut; que han après i que has après.
Conduïr. A les fosques. El cotxe, la música i la carretera. I que de cop i volta se t'acudeixi una coreografia sencera sense moure el peu de l'accelerador.
Sentir que la creativitat corre per dins teu, que et sents segur en aquell petit espai.
Saber que la vida no pot ser mér perfecta que en aquell petit instant.
Escriure en un paperet parada al semàfor: "recorda aquest moment, recorda lo feliç que et sents, perquè la felicitat no és res més que això, que aquest precís instant".

La frase del día

2009-10-24T12:38:00.001+02:00

Ion (3 anyets)

- Ion, ¿adónde vas?
- Voy a hacer pis.
- Pero ya sabes que no puedes salir de la clase sin pedir permiso.
- ¿ME PERMISAS?

De com...

2009-09-03T20:05:00.000+02:00

De com en una estranyament calurosa tarda d’estiu a Pamplona no he fet absolutament res de profit. De com des de les dues del migdia que he tornat de passejar en bici amb la Lloba, he dinat i m’he quedat al sofà veient els càstings de Fama, que em meravellen i m’horroritzen al mateix temps, esperant que es féssin les 4 perquè em truquéssin per dir-me que ja puc anar a recollir el meu cotxe nou, el meu meravellós primer cotxe. De com eren les 4 i mitja i no m’havien trucat i ja no hi havia res a la televisió i jo tenia tants nervis que no podie fer res més: ni preparar classes ni coreografies ni res. De com he escoltat el Jordi per telèfon mentre contractava la meva astronòmica assegurança a tot risc i després l’hi he fet preguntes que l’han posat nerviós i quasi em demana el divorci: si és a tot risc per què he de pagar una franquícia, què em cobreix l’assegurança.?..I ell s’ha enfadat i m’ha dit que això ningú ho sabia fins que no t’hi trobàves. De com m’he assegut al llit amb la Lloba al costat i el telèfon mòvil, sobretot, intentant acabar les últimes pàgines de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, sense parar de mirar el telèfon. Les sis de la tarda, ja no hi ha cotxe fins demà. De com he tornat a mirar-me el catàleg del cotxe per veure’n les fotos i fer-me’l una mica més meu i esperant el moment he hagut de respondre humiliants missatges que em deien a quina hora quedavem aquesta nit per veure la meva flamant nova adquisició. De com m’he estirat al sofà i m’he quedat adormida veient com es cridaven per la televisió i pensant que el senyor de la plaça de pàrquing no m’ha trucat i el meu cotxe haurà de dormir al carrer, i me’l robaran, ratllaran o violaran i jo hauré de seguir pagant el crèdit durant els llargs sis anys al que l’he posat. El meu primer crèdit. De com m’he aixecat amb els ulls cremant i les lentilles enganxades als ulls i sentint-me culpable perquè no he fet res en tota la tarda, mentre la Lloba em seguia coixejant fins el lavabo perquè se l’hi ha adormit la pota. Espero, perquè amb aquesta tarda tan liada que he tingut, només em falta dur-la al veterinari, he pensat. I de com el telèfon seguia sense sonar i davant l’avorriment i la gran quantitat de feina que tinc i que no faré he optat per menjar, massa, per fumar, per fullejar la Elle, i el catàleg d’Ikea, xafardejar el Facebook, escriure a un vell i estimat amic del blog, pensar en qui truco per distreure’m i en la mandra que em fa parlar amb ningú. De com diuen que l’avorriment és la base de la creativitat i agafo l’ordinador i escric totes aquestes tonteries. De com he pogut pensar que m’agradaria guanyar-me la vida escribint des de casa. Quina bogeria!L’avorriment no em deixaria treballar. Quin stress! Sense trucada.

La dansa i jo

2009-09-02T22:31:00.002+02:00

Estiu 2009

2009-08-18T13:26:00.004+02:00

Ha estat un estiu intens. Un camí sense retorn. Un estiu de creixement, de comprensió, de llargs dies al sol de l'Empordà, de la Garrotxa...Al sol dels amics de veritat, d'aquells que perduren en el temps, d'aquells amb els que et reconeixes en el llenguatge dels ulls. De moments, dels gossos jugant, la Lloba banyant-se al parc, de nits en masies, de la porca Margarita i la grip A a Londres. Dies de trencar llaços, d'alliberar-se i iniciar un camí de llibertat sense retorn. Pamplona ens espera, amb un fred impacient per arribar, amics exigents i un anglès atrofiat. Cursos de dansa i noves coneixences, dies que s'allarguen i es multipliquen. Una vida sencera s'ha viscut aquest estiu, sense necessitat de complir anys. Trista, alegre, agraïda i alhora encongida carrego les maletes al cotxe i arrenco sense mirar endarrera, amb una carretera al davant que espero que em porti d'aquí un any al mateix lloc d'on parteixo avui. Una mica més gran

Tinc el sistema...nerviós.

2009-05-13T21:52:00.002+02:00

- Así que los niños tendrán que llevar pulseras de madera, estilo tribal, étnico...Las niñas mallot y medias, y las que no quieran y los niños, mallas y una camiseta. ¿Alguna duda?
- ¡No hombre no!

20 hores després...

- Perdona...¿si llevan maillot tienen que llevar mallas?¿Y la camiseta qué, encima del mallot?

Cara de póquer. Somriu i respon Malka, hi ha els nenes davant i tenen molta il.lusió pel festival.

- Las alas dijiste que blancas o rosas, ¿no?¿Pueden ser negras?

Tic a l'ull.

- Las pulseras de madera, ¿de qué tienen que ser?

No em puc reprimir més:

- ¡De plástico!¡Las pulseras de madera que sean de plástico!

Cares de desaprovació. Malka, has perdut el control.

- ¿Y qué le pongo pues?

Respiro profundament:

- Pues le pones un collar tuyo de verano enrollado en la muñeca y queda como unas pulseras.
-¡Sí hombre! ¡Mis joyas no se las pongo que yo sólo tengo joyas buenas!

Ho sento:

- ¿Tienes joyas buenas de madera?¿de madera de Teka o de Sequoya?

Disgust general.

- Chica, quizá deberías relajarte un poco...sólo es un festival de fin de curso...

270 alumnes. 540 pares. 1 mes. 6 festivals.

No sé si tornaré...

P.D.: Intento deixar-vos comentaris als blogs però no em deixa l'ordinador. Hi ha algun problema general???

La frase del dia (14)

2009-03-16T20:22:00.002+01:00

Naiha, 3 anys.

- Acordáos que el lunes es el último día y tenemos merendola...
- ¡Yupiii! Yo voy a traer Coca-Cola!
- A mi me gusta mucho la Coca-Cola, pero la negra y la roja son para mayores y a mi sólo me dejan beber la que es para niños, que es SIN GASOLINA.

Frase del dia (13)

2009-03-14T10:03:00.000+01:00

Eva i Laura, 6 anys:

- Y así, ya sabemos que contraer la tripa nos ayuda a mantener el equilibrio, y también hemos aprendido un nombre nuevo: los músculos de la tripa se llaman...
- (LAURA)¡Yo lo sé! ¡Músculos ORINALES!
- (EVA)¡Jjajajjaja! Que noooooo.....¡Músculos ORIGINALES!

Escola de dansa Malka

2009-03-11T09:50:00.002+01:00

Entre els meus propòsits no d'Any Nou sinó de vida, últimament em rondava pel cap la possibilitat d'obrir el meu propi centre, la meva pròpia escola de dansa. De dansa, per dir-ho d'alguna manera perquè donat que el meu treball és molt concret i específic, mai acabo de saber ben bé si es basa en la dansa o ratlla i gairebé envaeix el camp de la teràpia.
En el meu centre hi hauria un espai per la Pedagoga amb la que treballo, per les teràpies manuals i energètiques de la meva mare, per nens, pares, avis i si m'apures...animals de companyia.
M'agrada la vida que porto, sempre amunt i avall, d'escola en escola, de poble en poble...Cares noves, nens il.lusionats, adolescents emocionats...Treballar amb la gent en les seves hores de lleure, sense pressions, podent-los ensenyar sense que sentin que el resultat final es resumeix en un número. El resultat final és la satisfacció d'un salt, una coreografia, la música o haver fet nous amics cara a cara i no a través d'un xat informàtic. Però alhora, aquest ritme de vida és esgotador. Ja no dic quan arriba el moment de cobrar: si es tracta de l'ajuntament, ja puc esperar asseguda; si és un grup de pares, mai saben a qui l'hi toca o no tenen canvi o...
A Pamplona no sol fer gaire bon temps, i menys aquest any, així que els que som de secà, aprofitem qualsevol raig de sol per anar a parar-lo a alguna terrasseta. I just al costat de casa, hi ha un passeig peatonal amb un bar preciós que treu les taules al sol sempre que hi ha oportunitat. Gairebé les treu per nosaltres, ens diu sempre l'amo.
Al costat d'aquest bar, hi ha una antiga cafeteria-llibreria, que porta 2 dies amb un cartell enorme que diu: SE VENDE.
Somiar es gratuït, però juro que quan vaig veure el cartell, el meu estómac es va encongir en un munt de pessigolletes o papallones. Les mateixes que quan t'enamores. M'hauré enamorat d'aquest lloc preciós? Cada dia miro a través dels enormes vidres que té i somio: aquí la sala de ball, aquí la recepció, mantindria la cafeteria i hi posaria uns grans miralls, el llibre que un dia publicaré anirà aquí (això seria un altre dels propòsits)...
I a sobre dels enormes vidres, amb unes lletres precioses, hi posaria: Escola de Dansa MALKA.
De vegades, llançar els somnis a l'aire és el primer pas per fer-los realitat, no?

Frase del dia (12)

2009-03-08T21:16:00.001+01:00

Ana, 11 anys.

- Hoy Sandra no va a venir a clase, le ha dado un ESTIRÓN en la espalda y tiene que hacer reposo.

La frase del dia (11)

2009-03-05T09:05:00.002+01:00

Naiara, 14 anys:

- Malka, hoy no sé si podré bailar mucho porqué llevo unos 15 días que me mareo muchísimo.
- Oye, pues ya le estás diciendo a tu madre que te haga unos análisis de sangre.
- ¡Sí, hombre! ¡No le puedo decir eso, si me hago unos análisis saldrá que fumo, y mis padres se van a enterar!

Canvis

2009-02-22T19:04:00.002+01:00

En una setmana he canviat. Molt. Per dins. I per fora.
No podria explicar en paraules els resultats d'aquests canvis. No podria explicar el què, ni com, ni per què.
Una quasi grip estomacal, una quasi mort de la meva estimadíssima gossa, lectura transformadora...I ja no ets la mateixa. Segueixes tenint les mateixes dioptries però els teus ulls miren diferent; el teu cor bombeja amb un altre so; els teus peus premen el terra amb més força al caminar; les teves mans agafen amb més fermesa, però agafen menys i deixen anar més.
Un seguit de cordes infinitament petites et connecten amb tu mateix.
I sents que ets gairebé a punt d'arribar a casa. Sents que has canviat.

P.D: Gràcies a tots els missatges durant la meva època de sequera. Ara crec que era època de silenci i gestació. De vegades l'amistat pren formes increïbles. GRÀCIES.

Sequera creativa

2009-01-19T20:00:00.002+01:00

Potser tot anava massa bé, o patia menys stress del que em pensava, però està clar que la inspiració, les muses, el meu daimon, enginy, passió momentània...o com es digui, definitivament m'ha abandonat.

No sé què escriure. Fa temps que no em ve la inspiració.

Només ho comunico...

Frase del dia (10)

2009-01-13T09:28:00.003+01:00

Andrea, 8 anys.

- Andrea, ¿Qué te han traído los Reyes?
- A mi muchas cosas y a mis padres un ordenador portátil para que se conecten a Internet.¡Y tenemos internet gratis!
- ¿Y eso?
- Es que en mi casa hay conexión WHISKY

Frase del dia (9)

2009-01-10T10:55:00.002+01:00

Marc, 5 anys.
El Josep és "sanador energètic" (necessito un text sol per definir la seva feina) i en Marc vol que l'acompanyi a la Cavalcada de Reis. Els pares l'hi han explicat que en Josep treballa amb els àngels i amb Déu.

- Jo vull que vinguis a la Cavalcada!
- No puc Marc, he de treballar.
- Però jo vull que vinguis!!!!
- No pot Marc, ja ho has sentit, ha de treballar - Els pares.
- Doncs que parli amb Déu i potser l'hi dóna permís per venir!

Frase del dia (8)

2008-12-24T08:58:00.003+01:00

Ainara, 3 anys.

- ¡Chicos, parece que va a nevar!
- Pues cuando nieva, entonces falta un día para Navidad.

Doncs sense neu però amb un fred que pela, agafem el cotxe avui i tornem a Catalunya.

BON NADAL A TOTS!!!

El mocador vermell

2008-12-11T11:48:00.002+01:00

- I què me'n diu d'aquest nen amb aquesta cara tan dolça?
- No els hi recomano, és mut o tonto. La qüestió és que no parla i no sembla que tingui gaires ganes de sortir-se'n.
- Si vostè ho diu...- Mentre s'allunyava, la dona girà la cara i clavà els ulls en els d'en Peter, que l'hi somrigué, alliberant-la de tot culpabilitat.
Després, anà cap a la seva habitació, es ficà al llit i es quedà adormit de seguida. Ningú notaria la seva absència.

Fóu una època fosca a Sadtown. La tanda d'assassinats en els diferents orfanats de la zona, feren alertar a les cuidadores. Ja no els deixaven jugar al jardí tan com abans, ni podien passar moltes estones sols donant volts per l'edifici,jugant a cuit i amagar.
Es movien sempre en bloc. Com que estaven esprimatxats i desnutrits, no ocupaven gaire espai tots junts i apretadets.
En George i en Peter tenien 3 anyets i eren molt amics. Amics íntims, si es pot ser-ho d'algú amb 3 anys. L'abandó, la misèria, el fred i la tristesa els havia unit en aquella dolça intimitat familiar.
En Peter guardava un mocador vermell que la seva mare havia deixat amb ell dins la cistella amb la que l'abandonà davant la porta de l'orfanat. No se'n separava mai. El mantenia arrelat a terra, sabent que potser algun dia algú vindria a reclamar-lo i aquella seria la prova de la seva autenticitat.
En George potser era més fred, o conformista, o simplement era tan sensible que s'havia hagut de fer una cuirassa molt forta per no quedar-se a mig camí, per sobreviure. Semblava que a la curta edat de 3 anys,havia assumit que aquell era el lloc on l'hi tocava estar.
Aquell dia, jugaven al menjador, davant la llar de foc i els ulls de la cuidadora. Ers hivern i a fora hi nevava amb força. En George va demanar permís per pujar a les habitacions a cercar una pilota de drap que una de les nenes més grans l'hi havia cosit. Saltà les escales corrents de dos en dos.
La cuidadora, se'ls mirava amb estima i un punt de compassió i tristesa. Ajaguda davant la finestra, dibuixava un somriure als llavis mentre els observava.
En Peter,aixecà el cap i l'hi retornà el somriure.
Un somriure que es transformà en una expressió de terror al veure un rostre masculí, fosc i agressiu mirant-los a través del finestral.
A partir d'aquell moment i abans que ell pogués llançar un crit, els fets es precipitaren. L'home, amb la mà coberta per un drap, trencà el vidre i entrà d'un salt a la sala.
Del que allà dins va ocòrrer, val més no fer-ne un relat. La neu quedà tenyida de vermell i els crits ofegats dels innocents ressonaren molt temps en el cel.
En Peter i la cuidadora aconsegurien sortir corrents però quan baixaven les escales cobertes de neu, en Peter parà atenció en que s'havia deixat el seu apreciat mocador vermell a dins.
- No pots tornar a entrar Peter. - l'hi digué la mestra.
Però ell ja s'havia desenllaçat de les seves mans i va córrer escales amunt. A l'entrar a l'edifici, veié el seu mocador, a terra, al peu de les escales que duien al pis de dalt. Va ajupir-se a recollir-lo. Una veu ofegada va recórrer les escales fins les seves orelles:
- Peteeeer...
En George. Estava encara viu. El seu millor amic. El seu germà. Encara hi havia esperança. Era viu! Però, què podia fer ell, amb 3 anys, com podia salvar-lo? Estava apoderat pel pànic, inmòvil, no podia moure ni una cama. Si pujava a dalt i el mataven? Però encara hi havia esperança per en George! Tots aquests pensaments inundaren la seva ment en un espai de 15 segons.
Agafà el mocador vermell i decidit, pujà el primer i segon esglaó que duien al pis de dalt. Tot se succeí en uns segons. Quan era al tercer esglaó, apoderat pel pànic paralitzant, girà cua i sortí corrents per la porta d'entrada, amb el mocador vermell a les mans.
S'agafà la cuidadora per la que aquells segons d'espera havien resultat eterns.
En un absolut silenci, caminaren per la neu, que a en Peter el cobria pràcticament tot, deixant endarrera un infern de sang. Deixant endarrera un oportunitat. Deixant endarrera el seu amic, viu.

Dos anys després, en un nou orfanat, en Peter fóu diagnosticat d'autisme profund, o d'imbecilitat irreversible. El mocador vermell va anar directament a les escombraries quan el ficaren sota l'aigua calenta de la dutxa. I fóu aleshores quan en Peter perdé tota esperança de que la seva mare pogués arribar a identificar-lo mai.

Frase del dia (7)

2008-12-09T20:18:00.003+01:00

Aitana, 4 anys, la seva mare és el segon cop que s'oblida de venir-la a buscar (portem un mes amb aquest tema...Pares, enrecordeu-vos que teniu fills!).
Arriba la mare corrents...:

- Lo siento, se me ha hecho tarde...Aitana cariño, se me ha hecho tarde!
- Ya ya...No me vengas con historias que ya hace años que nos conocemos!

La Runa

2008-12-06T12:31:00.002+01:00

Tal com ella ho feia amb aquells en els que creia poder confiar, els arbres del parc també s'havien desfet de les seves cuïrasses, que jeien al terra formant una catifa cruixent, un plaer al ser trepitjada, un vici, igual que aquells plàstics plens de bombolletes d'aire.
Els arbres no es protegien davant del fred, al contrari, deixaven caure totes les fulles amb la confiança que la natura els protegiria. Tot, parlat en el silenci. Ni tractes, ni contractes, ni esperances. Sols confiança. Sols el silenci de saber que tot està en ordre.

L'aigua del riu on es remullaven els peus dos mesos abans gairebé cobria les fulles. Baixava amb molta força, arrossegant troncs, fulles, branques i ànecs despistats, amb cara d'esforç intentant remar a contracorrent.

Va veure el seu veí que s'acostava amb una barra de pa en una bossa de plàstic i un diari a sota el braç. No volia parlar-hi. S'acabava de llevar i encara no havia dit una paraula, mantenia un discurs intern amb la seva gossa i el parc que no feia necessari haver de moure els llavis. De fet, se sentia incapaç de fer-ho, i més, amb el cos en dejú.

- Bon dia maca, sembla que tornarà a ploure, no?
I com si li fiquéssin un ham dins la boca i l'hi arrenquéssin les paraules, només pogué dir:
- Sí.

I seguí caminant.
Per què? Per què trencar la vida amb les paraules? Si, al capdavall, els moments més importants sovint transcorren en el silenci.

Frase del dia (6)

2008-11-25T12:05:00.003+01:00

Ainara, 3 anyets acabats de fer:

- ¿Qué tal está Nemo? (el peix que l'hi van comprar fa uns dies)
- Estava todo el día durmiendo porqué estaba triste y mis padres lo han llevado a la tienda y mañana vuelve.(ehem, bona tàctica la dels pares,jajaja)
- ¿Y por qué estaba triste?
- Porqué yo no le hacía caso y entonces empezó a echar de menos a sus hermanitos.
- ¿Y por qué no le hacías caso?
- Porqué era tonto, LE PREGUNTABA COSAS Y NO ME RESPONDÍA, HABLABA MUY BAJITO.

Frase del dia (5)

2008-11-21T08:57:00.000+01:00

Gabriela, 5 anys, Iniciació a la Dansa II:

Treballo amb aquestes nenes en una consulta d'una pedagoga i es fa un treball molt bonic i protegit. És un àmbit on elles poden expressar-se tal com volen, sense la intervenció de pares ni adults.
La setmana passada va morir el cosí petit d'una de les alumnes i vam fer una espècie de classe de dol i d'acompanyament a la mort i explicar una mica el què significa tot plegat.
Vam posar una espelmeta pel cosí i per totes aquelles persones que tenim lluny o que han mort...
Va ser realment molt emotiu. Com que els pares de la nena a la que se l'hi havia mort el cosí, no ho havien volgut explicar als altres, era una mica estrany que les nenes haguéssin encès espelmes a la classe de dansa sense cap motiu. Vaig decidir sondejar-les per veure si parlava jo pare per pare o les deixava a elles que expliquéssin el que havien fet:

- Bueno, ¿y cuando los papis os pregunten qué habéis hecho hoy, qué les vais a explicar?
La Gabriela:
- Pues lo que hemos hecho, que hemos puesto LAS VELAS PARA HABLAR CON LOS MUERTOS.

Frase del dia (3)

2008-11-20T08:51:00.000+01:00

Andrea, 9 anys, Dansa Moderna:

- ¿Qué significa DANSA? (després de llegir la llibreta on anoto les classes, en català, tot i viure a Pamplona)
- Es danza en catalán.
- ¿Eres catalana?
- Sí
- ¡Qué guay! Ya me gustaría a mí ir alguna vez de vacaciones a CATALÀNDIA.

Frase del dia (4)

2008-11-19T14:00:00.001+01:00

Odei (un altre cop), 6 anys, Iniciació a la dansa II:

Els seus pares (molt fort), es van oblidar d'ell. Quan portàvem més de mitja hora esperant que el vinguéssin a buscar, l'hi vaig dir:

- Bueno Odei, ya veo que tendrás que venirte a vivir conmigo.

Pensava que estaria trist, se sentiria abandonat... Em diu:

- Eso depende, ¿QUÉ TIENES DE COMER?

La LLoba

2008-11-19T09:16:00.004+01:00

El blog buscant una familia, m'ha fet pensar en el meu encontre amb la Lloba. És un blog que segueixo sovint, quan la meva sensibilitat m'ho permet. Hi ha dies, que segons el títol, sé que no puc anar-hi perquè no podré pensar en altra cosa en tot el dia.
Hi ha una frase que la meva mare solia dir-nos de petits i que recordo amb especial intensitat les nits que em poso a dormir i sento el repicar de les gotes al carrer, no puc evitar pensar en aquells animalons abandonats. És un record que em ve cada nit de pluja, sense excepció:

SIEMPRE HABRÁ UN PERRO ABANDONADO EN ALGÚN LUGAR QUE ME IMPEDIRÁ SER FELIZ.

I com que la meva història va molt lligada a aquesta espècie animal, hi sento una especial afinitat.

El dia que vam decidir adoptar la Lloba, feiem un cafè en un bar aprop de casa. Era un acalorada tarda d'agost. Jo reclamava la meva mascota i la por de la meva parella era que una vegada arribés a la Protectora, volgués sortir amb un gos a cada braç i a cada cama. O amb el més lleig, que també hi tinc especial tirada. I si és lleig i molt desgraciat, encara més.
Vam haver de fer un pacte. Aniriem només a mirar i si no hi havia cap gos que l'hi agradés, tornariem a casa sense res. Difícil pacte, impossible per mi, però vaig dir que sí.

L'experiència de la Protectora per mi va ser força horrorosa. A la Lloba la tenien separada dels altres perquè tenia només 3 setmanes i no estava vacunada. Els altres estaven tots malalts i la podien contagiar. L'havien tret d'una sèquia on hi havien llançat tots els germans, que havien mort, menys ella. Jo no l'hi vaig fer gaire cas però a la meva parella l'hi va encantar. A mi me n'agradava un altre, que era pel que ens vam finalment decidir. Però quan l'hi vaig anar a comentar a la noia que ens enduiem una altra gosseta, la Lloba es va posar a plorar, cridar i donar cops contra la porta. Ens la vam haver d'endur perquè al capdavall va quedar més que clar, que pel mòdic preu de 60 euros, la Lloba va adoptar a una parella ben simpàtica.

De moment, sembla que està contenta perquè no ens ha tornat...

El parc dels Enamorats

2008-11-16T22:23:00.002+01:00

Tinc els dits endurits del fred i em costa escriure. Em salten les paraules del teclat i en premo dos de cop o una c en comptes d'una x. Els dits encarcarats no poden córrer al mateix temps que el meu pensament.
És la tornada del parc: dits vermells i anestesiats i llavis irritats de l'aire, quasi vent, que bufava avui amb força. Gèlid. Anunciant l'entrada de la propera estació, que es presenta amb força dient-nos:
- Prepareu-vos, que això no és res! Aquest any vinc amb ganes!

M'agrada la trobada nocturna al parc. Amb els gossos, els seus amos i la història de cadascun. Les vides, el dia a dia...
L'últim moment del dia, a les fosques, mentre els animalons juguen i nosaltres aprofitem per descarregar l'energia diària, riure, passar fred.

Un moment on móns absolutament oposats, vides distants i persones amb les que no haguéssis creuat mai una paraula, coïncideixen en el mateix espai.
Un espai per l'encontre, un espai on les últimes paraules del dia vénen d'un món contrari al teu desitjant-te bona nit.

Hi ha molts móns. Però tots en aquest.

Per cert, bona nit a tots! I bona setmana.

El mètode Pilates

2008-11-14T11:40:00.004+01:00

Els que em coneixeu ja sabeu que em dedico al món de la dansa, psicomotricitat, consciència sensorial... i varietat de noms que van variant al llarg del temps, seguint les modes i volent dir, al capdavall, el mateix.

Fa un mes que he començat un curs per treure'm el títol d'Instructora en el Mètode Pilates. Un mètode que segons sembla, es "lo más de lo más". Et deixa estirat com la Nicole Kidman, conservat i superdotat com la Sharon Stone... En fi... No comments.

Al final, amb la tonteria, he sumat a les meves ja esgotadores 20 hores d'exercici físic setmanal, un curset intensiu de Pilates de 12 hores cada cap de setmana.

El primer dia que vaig arribar allà, em vaig trobar amb una gent molt professional que em van ensenyar a fer correctament els exercicis que aquest senyor il.luminat va inventar durant la 2a Guerra Mundial. Segons la meva opinió, i sense despreciar la creativitat d'en Joseph Pilates, m'he estat passant 12 hores del meu preuat cap de setmana fent els exercicis de gimnàstica de tota la vida. Ara bé, fets molt correctament perquè a qui se l'hi hauria ocorregut quan erem petits apretar la vagina i el sòl pèlvic, estirar-nos en cubito supino, apretant el melic contra el terra, estirant la fascia lata, contraure l'esfinter a l'hora que contorsiones les cervicals en un pla sagital, i que apretes el cartílag del fèmur cap a la pelvis. I saber que resulta que quan tota la vida has flexionat el genoll, en realitat l'estaves extenent i que en un pla frontal, no pots flexionar-te endavant perquè només et pots moure de costat i que per realitzar els exercicis bé has de respirar com si anéssis a parir.

I sí, el Pilates serà saníssim, però des que he començat el curs, m'he vist atacada per una quantitat de virus inhospitada: he tingut una grip d'aquelles de 39 de febre, un principi de pneumonia, el virus de l'estómac i una mala llet quan comença la setmana i estic agotada que això sí que no hi ha antibiòtic ni homeopatia que ho curi.

Ara, com justifiquen els 1000 euros que val el curs si almenys no m'han ensenyat a contraure la pelvis i vascular-la en comptes d'apretar el cul com hem fet tota la vida? Crec que de tant fer-ho m'ha sortit un hemorroide. No és broma.

Frase del dia (2)

2008-11-12T08:34:00.003+01:00

Dia de berenar de fi de curs, Odei, 5 anys:

A la sala de Psicomotricitat, l'Odei es fabrica una taula amb els blocs i es fa un plat combinat de patates, bollicao, galetes, "ganxitos" i Fanta de taronja.

- Odei, he dicho que no comáis encima de los bloques, que se pueden manchar y luego no se pueden lavar.

Al cap d'una estona, hi ha un bloc tot xop de Fanta.

- ¿A alguien se le ha caído bebida encima del bloque?

A ningú.
Alba, 3 anys:

- Yo sé quién ha sido.
- ¿Ah, sí? ¿Quién?
- Ha sido Odei.

Fingint no importar-me (de fet sense fingir):
- Odei, ¿por casualidad se te ha caído a ti la Fanta encima del bloque?
- ¿A mí?
- Sí
- ME PARECE QUE NO.
- ¿Te parece? o sí o no.
- Déjame que lo piense...ME PARECE QUE NO.
- De acuerdo.

El berenar segueix amb normalitat i quan arriba el moment de marxar, ens despedim amb una forta abraçada fins l'any que ve. S'acosta l'Odei:
- Oye Malka, ¿pasaría algo si se me hubiese caído UN POCO de bebida encima del bloque?
- No, ya sabes que te seguiré queriendo exactamente igual. Lo que no me gustaría es que me mintieras. Pero no pasaría nada.

- Es que... LO HE ESTADO PENSANDO...Y ME PARECE QUE SÍ.

Frase del dia

2008-11-11T19:58:00.003+01:00

Naiha, 3 anys:

- Nuestra profesora Paula nos habla en inglés, pero ella no es del país INGLESO.

Bitllet d'anada

2008-11-11T12:19:00.002+01:00

He decidit comprar el bitllet. Aquí no hi faré mai més res.
No m'hi lliga res, excepte en Joan, i tot i així, el fantasma de la infidelitat, que no és cap altre que el fantasma de la impermanència de les coses, em persegueix sempre.
Abandonar abans que t'abandonin, enganyar abans que t'enganyin...sempre controlar la situació. És un absolut descontrol. Acabes visquent adelantant-te al que passarà, el que creus que passarà, per suposat sempre negatiu.
He comprat el bitllet perquè he anat a la meva anterior feina, a saludar-los, a fer el tallat amb ells i m'he trobat amb indiferència, males cares, rialletes i compassió.
I ara sóc a la meva botiga i em trobo amb un silenci escandalós, estanteries plenes d'objectes que ningú sembla voler, un CD que porta dies i dies girant sense que ni tan sols l'escolti i jo, en una bombolla, un aqüari de bolsos, sabates i bufandes.
Veient com fileres de persones passen per davant de la porta i cap s'atreveix a entrar.

- Ei, que m'he dutxat avui!- I és veritat, encara que m'hagi quedat sense aigua calenta amb el cap ben ensabonat.

El per què de la Lloba

2008-11-01T14:32:00.003+01:00

Fa uns quants anys i panys, era l'any de la Dona, el 70 i??? No ho sé perquè jo encara havia de néixer i abans tenia preferència d'arribada el meu germà. Doncs, aquell any indefinit, un melenut de vint-i-pocs anys i procedent d'Igualada, arriscava la seva vida obrint vies d'escalada a Montserrat. Llavors, no hi havia tanta estris ni tanta seguretat com ara, simplement unes sabatilles, texans, corda i mosquetons i apa! muntanya amunt enfrentant-se cara a cara amb el vèrtig i l'abisme.

En una d'aquelles excursions de cap de setmana, amb les xicotes esperant a casa, ell i un amic anaren a parar davant mateix de l'Ermita de la Santa Creu. Allà hi vivia el Pare Basili, un ermità procedent del Monestir que havia optat per la vida retirada de contemplació i meditació.
L'ermita de la Santa Creu aprofitava el buit d'una cova i a l'entrar-hi havies de resseguir al caminar les sinuoses corves de la pedra, si no volies endur-te un bon cop de cap.

No vull extendre'm.

El Pare Basili vivia sols acompanyat d'un ésser silenciós que l'acompanyava en les seves pregàries sense destorbar-lo amb paraules buides. La Lloba.

Aquell encontre entre els joves escaladors i el Pare Basili fóu solament l'inici d'una relació d'espiritualitat i creixement que encara no ha tingut fi.

Doncs aquell any del que no recordo el número però que era l'any de la Dona, la Lloba, com a bona fèmina, va tenir 10 femelles. L'Artemisa va venir a casa amb 15 dies de vida i va viure amb nosaltres 14 anys i fóu la primera cangur que vaig tenir. La germana de L'Artemisa, es deia Malka, ella va venir a casa en forma de nom, doncs al sentir-lo, aquell fóu el nom que escolliren els meus pares per mi, aquell fóu el nom que m'atorgà el pare Basili quan em batejà a la Santa Creu. Malka, que significa Reina en hebreu.

L'altre dia, el meu estimat Avi Anton Blocaire , va preguntar-me com es deia la gossa de la que sovint parlo i per això se m'ha acudit explicar-ne breument la història, doncs em sembla prou original. Uns 30 anys després (ja veieu que no vaig gaire bé de números), vam adoptar una gosseta de la protectora. En honor al Pare Basili i a la gossa que va donar-me la "vida", l'hi vam posar LLoba, perquè cada vegada que la miri, recordi d'on vinc i no oblidi mai els meus orígens.

Aquest és el per què de la Lloba. Un petit homenatge al meu nom.

Esmorzar al parc

2008-11-01T14:18:00.004+01:00

"pedida de mano" (algú pot dir-me com es diu en català?)

2008-10-27T15:43:00.004+01:00

Un diumenge de tardor

2008-10-26T08:50:00.003+01:00

La ciutat dorm de bon matí i jo ja fa estona que trafico. Un cafè ben calent, unes notes a la llibreta mentre observo com les plantes de la terrassa es mouen per un vent que promet ser gèlid.
La gata arrossega el seu llarg cos per les meves cames i miola. L'hi obro la porta i treu la poteta, tastant el sabor d'aquest matí de diumenge. Brrr!l'espolsa,
- Massa fred - em diu en el seu llenguatge miolador. I torna a entrar a protegir-se a l'escalfor mantinguda de la casa des de la nit.

Agafo guants, bufanda i lleganyes i surto amb un somriure al carrer, acompanyada de la gossa, que alhora fa dies que ja s'ha posat l'abric d'hivern.

Rellisco uns quants metres sobre una capa de gel i aterro de cul a terra. La gossa es tira sobre meu i no deixa de llepar-me i jugar. I jo somric, i m'arrenca un riure sonor, que ressona en aquest gelat matí de tardor al nord, que s'esfuma cel amunt en forma d'un fum blanc d'alè de diumenge solitari al carrer.

Escepticisme

2008-10-24T20:36:00.005+02:00

Em fa moltíssima gràcia aquella gent que diu que no creu en res que no estigui demostrat científicament.
Em fa molta gràcia aquella gent que pensa que les persones amb inquietuds espirituals no es tenyeixen els cabells, porten roba feta de cotó orgànic i sobretot, en el cas femení, no es depil.len les cames ni les aixelles.
Podria extendre'm moltíssim en aquest tema. I ho faré, però mica en mica, i conforme avancin els dies i segueixin passant-me experiències curioses relacionades amb ell.
També em fa gràcia aquells que barregen l'espiritualitat amb l'esoterisme i l'ences amb olor de patchouli.
En general, fujo de les etiquetes, de les pròpies almenys, perquè vivim en una societat en la que és difícil escapar de jutjar els altres per la seva vestimenta, físic, cotxe o professió, i jo no sóc una de les persones que aconsegueix no fer-ho, encara que ho intento.
Però dic que en fujo perquè estic segura que el 99% de les persones que em coneixen, no s'imaginen de cap de les maneres que jo medito cada dia, menjo biològic (i no-biològic), practico el Reiki, la Canalització, i la Homeopatia (aquesta des de que tinc 3 o 4 anyets, no és mèrit meu), a part de que crec i he experimentat el 99% de les coses que no han estat científicament provades. No en tinc en absolut l'aparença, de fet, aparento tot just el contrari, físicament parlant.

Com es medeix l'amor cap a una altra persona empíricament? en el nombre d'abraçades que l'hi dones?en els petons? els missatges al mòvil dient-li que l'estimes? D'aquesta manera, podria pensar que moltes persones del meu entorn m'estimen amb bogeria, tot i que després d'abraçar-me, amb els actes i actituds, amb les mirades, els oblits i els mals sentiments, em fereixen.
I on em fereixen? no hi ha sang, ni cicatrius visibles. No hi ha agressió aleshores?

Com es medeix la intuïció que ens diu que amb certa persona no hi estem a gust, no hi connectem, no ens en refiem? Portem cables d'ADSL que no permeten la connexió?
I, per què hi confiem, si no la veiem, aquesta intuïció? No és una dona, ni un sms al móvil, ni un cop de puny inesperat que et posa en estat d'alerta.

Com es medeix la creativitat que fa que moltes persones buidin tot allò que porten dins en papers, notes i blogs realment preciosos que llegeixo sovint? D'on ho extreuen?

Com és possible que existeixin tants móns, tan rics, i tots en aquest on vivim, i no siguem capaços de veure'ls?

Cito a Einstein, gran científic, quan va dir que " El segle XXI serà espiritual, O NO SERÀ". Recomano a tothom una pel.lícula molt interessant que es diu Y tú que sabes?

És cert, i aquells pocs amics que comparteixen el meu "secret" ho saben, que és l'únic tema en el que no dóno el meu braç a tòrcer.

I és que em sembla tan no-científicament evident...

SuperWoman

2008-10-22T12:30:00.003+02:00

El mite de la Superwoman acaba quan et poses a dormir, extenuada, una migdiada el diumenge i t'aixeques amb una febrada que et deixa inmòvil al llit durant dies. Tot i així, tu vols mantenir el ritme: treballadora activa i fervent, asseguradora d'una llar neta, acollidora i perfumada, intel.lectual i devoradora de llibres, esportista, entregada a la teva filla animal amb llargs passejos nocturns i dona sexy i arreglada pel seu marit.
Ai senyor! Tot s'esfuma quan la grip es complica en pneumonía. Dona de cabells bruts i ulleres entelades, de llavis tallats i cremats per la febre, flemes de sang poc sexys, suades sota els llençols però no fruit del sexe, devoradora de programes televisius d'entreteniment i baixa moral, descuidadora de la llar, ara bruta i plena de pèls i abandonadora familiar, doncs a la gossa ningú l'hi pot procurar llargs passejos, lectora de revistes com el Cuore i hores i hores de son i deliris nocturns.

Sí, entre la Superwoman i la Superdesperdici humà, hi ha una fina línia que conforma la realitat, l'autèntica realitat del gènere femení, i a la que totes hauriem d'aspirar. Però, potser no em féu cas perquè la febre i el Cuore no em deixen pensar amb claredat.

8 característiques de la persona autorrealitzada

2008-10-16T10:57:00.002+02:00

1- Conseguir una absorció total (en els temes del seu interès)
2- Prendre decisions que apuntin al creixement
3- Creure en el criteri propi
4- Ser sincer
5- Exposar públicament les pròpies idees
6- Ser capaç de viure experiències intenses
7- Treballar àrduament pels objectius que cada un s'ha plantejat
8- Desprendre's dels mecanismes de defensa

Meditació

2008-10-12T12:26:00.004+02:00

Encengué una espelma i un encens. Després d'unes quantes respiracions, col.locà les mans obertes amb el palmell enlaire, al costat del cos.
Notà com el seu amic, assegut davant d'ella, col.locava les mans damunt les seves i respirava profundament. Els palmells l'hi cremaven. I el front, i el pit també. L'escalfor era molt intensa.

- T'he trobat tant a faltar - va pensar per dins.
Sentí com ell l'abraçava sense dir-li res i en aquell moment es veié envoltada de tots aquells que l'havien guiat i estimat: els avis, la seva amiga, el seu gos més especial, la seva mare, els seus guies espirituals. Tots la rodejaven i l'envoltaven de llum.

- Necessito tornar a casa - Els hi digué.
- Encara no és el teu moment.
- Necessito trobar la meva gent - Somicava.
- La trobaràs en el teu món. No et preocupis, la resta, tot és anecdòtic, circumstancial, no l'hi donis importància.
- Us enyoro...
- Aquí t'estem esperant, t'abracem i t'envoltem de llum. Quan sigui el moment, tornarem a reunir-nos.

I va sonar l'alarma del rellotge, gairebé no el trobà perquè tenia els ulls inundats d'aigua. S'aixecà i apagà l'espelma amb el dit. Sentí el buit de la soledat en aquell pis tan gran. Tornava a estar sola. Del tot.

Camí sense sortida

2008-10-08T14:59:00.002+02:00

Penses que ja ets gran. Fa molts anys que vas sortir de l'escola i que vas deixar endarrera aquells durs moments d'incomprensió, maldat i sovint marginació per la diferència.
Certs humans ataquen allò que no poden controlar ni etiquetar, com si fós un enemic al que cal destruïr ràpidament, abans que et pugui fer pensar. Certs humans reaccionen molt agressivament enfront una altra opinió, pensament, forma de vida o de vestir, de somriure...Volen el.liminar el missatger d'aires nous, no volen ni tan sols llegir la primera línia d'aquell pergamí que els hi arriba, la oportunitat és una amenaça que cal matar d'arrel. Cal retallar la llum de l'altra persona, mica en mica, pessic a pessic, cal minvar-la fins que el reflex d'aquella llum deixi d'enlluernar.
Haurien de plantejar-se el dubte, responsabilitzar-se de la seva vida, adonar-se que hi ha coses en les que s'equivoquem i són ignorants? Nooo!!!Tinc por? mato el motiu de la meva por, encara que ell/a no en tingui cap culpa doncs, la por no és d'ell/a. Ell/a no és la por.

- Passa de tot, no val la pena, són ignorants. - L'hi deien aquells que l'estimaven.- No saben ni de què et tenen enveja, no són ni conscients de què els hi passa. Són com animals.
- Però amb maldat.- Va afegir ella.
- No els hi donis cap mena d'importància.
- D'acord.

Però al tancar la porta de casa seva, va començar a plorar, a sanglotar i a sentir una tristesa infinita. Feia molts anys que havia sortit de l'escola, es deia. Ja no haurien d'afectar-li aquestes coses.
Però la maldat, la por al desconegut, la crueltat i la ignorància humana no tenen ni edat escolar, ni temps, ni límit.
Ni perdó.
I això arranca el plor a qualsevol.

Les tres Belles Dorments

2008-10-07T20:29:00.003+02:00

AIXÒ ÉS EL QUE NECESSITO DE VERITAT.

Inici de curs

2008-10-07T20:18:00.002+02:00

Inici de curs. Classes, coreografies, varietat d'edats i nivells diferents i un desig de satisfer-los a tots. D'arribar-hi, de ser el suficientment clara, dolça, específica i fàcil perquè puguin agafar els passos amb facilitat, puguin fer els estiraments sense fer-se mal...Aprenguin. I disfrutin. Però en classes se'm barregen iniciats i veterans. Qüestions d'horaris. I és divendres a la nit, estic esgotada, vull arribar a tot i a tots i el braç em comença a dir que no. Em parla, m'estreny, m'apreta les cervicals fins l'omòplat. Em fa mal. I cridaria: - AAAAAAhhhhhhh!!! Estis esgotada! Vull anar a casa meva perquè sé que demà no em podré moure! Però somric i segueixo. Animo als nous, exigeixo als avançats i obvio un dolor insistent i intens que em parla del fons de l'ànima i em diu que és moment de parar.

Al llarg de la setmana, en més de 4 hores diàries d'exercici físic sense aturar he tractat amb tendres criatures de dos anys que ploràven perquè volien la seva mare, divertits i encuriosits infants de 3, 4 i 5 anys, repetidors de 6 anys als que he enyorat tot l'estiu, petits adults de 7,8,9 i 10 anys, pre-adolescents d'11 i 12 amb ganes de marxa i peus pudents, adolescents de 13, 14, 15, 16 i 17, inclús de vint-i-llargs amb més experiència sexual que jo i ganes d'emular balls de realities i pel.lícules. Somric, somric, somric...I és cert que sóc molt feliç, però el meu cos necessita cada any adaptar-se al ritme. I mentre el meu braç diu que no, el meu cap diu que sí, i la meva ànima intentarà trobar un equilibri entre els dos.

És l'inici de curs...

P.D.: I m'he apuntat dos matins a la setmana a Natació. Per fer una mica d'exercici...

Niños Índigo

2008-10-05T18:00:00.000+02:00

Los niños índigo son altamente sensibles, con muchos talentos y poderes intuitivos. Debido a su alta capacidad instintiva, ellos saben quiénes son, lo que necesitan y aquello que es verdadero. A su vez, poseen una mirada diferente de la vida, y presentan otras prioridades, valores y necesidades.
Tienen sus sentidos más desarrollados que el promedio habitual y muchas veces se ven sobrepasados por la energía de su entorno. Asimismo pueden resultarle molestas las multitudes y lugares muy ruidosos. Además pueden percibir los sentimientos no manifiestos de las otras personas sin comprender de dónde provienen.

Les cuesta diferenciar entre su propia energía y la de los demás, ya que absorben la energía del ambiente y la de las otras personas y la toman como propia. Gracias a su desarrollo de percepción extrasensorial, tienen la facilidad de ver rápidamente cuando se les está engañando, ya sea con palabras o falsas apariencias. A su vez, tienen sueños muy vívidos que por lo general recuerdan y les sirven de guía y ayuda en su vida. Poseen una conciencia interdimensional, por lo cual muchas veces tienen conocimientos o sabiduría que trasciende su experiencia inmediata y su edad cronológica.

Los niños índigo son portadores del amor universal, nos traen paz y una felicidad natural.
Su propósito es elevar la conciencia de la humanidad generando nuevas estructuras que tengan como base la unidad y el amor. Están cambiando la idea de lo que la sociedad considera necesario realizando un giro hacia una espiritualidad más desarrollada.
Los niños índigo son sanadores por excelencia, ellos tienen la capacidad de drenar, equilibrar y elevar la energía de quien los rodea. La frecuencia vibratoria de estos niños permite sanar utilizando solamente su energía. Esta faceta de sanación es una característica sobresaliente en los niños índigo.

Estos niños han venido para demostrar que el tiempo ha cambiado y que los cambios que ellos impulsan, involucran a toda la sociedad en su conjunto, en favor de nuestra propia evolución.

Decepcions

2008-10-05T03:42:00.001+02:00

Esforçar-te perquè tothom estigui a gust i que t'escupin amb una actitud. Havent d'anar-te'n a dormir plorant, recriminant-te no haver fet cas de les teves intuïcions. Haver de donar la raó a aquells que t'han dit que no tot el món és bo. Tot i així, em nego a dormir amb un ull obert.

Meritxell

2008-10-04T14:13:00.002+02:00

Ho recordo com si fós ara.
- Has vist que bonic?
- El què?
- Allò que hi ha darrera la porta.
- Què hi ha Meri? No he vist res.
- Hi ha muntanyes i molts camps...Vés-hi. Vés i mira-ho.
- Hi ha mar?
- No, hi ha molts rius. I molta, molta llum. Quan marxeu mireu-ho. M'agrada més...

No et veuria mai més, havia de deixar-te marxar. Sí o sí.

Estuc traient la roba de tardor. Un jersey granate de coll alt i màniga tres quarts. Massimo Dutti. Et sona? El vas comprar a la botiga del meu pare, quan només pensàvem en ballar i teniem clar que amb 60 anys ens reuniriem entorn d'una cuina enorme i prendriem cafè amb llet i galetes. Ens enriuriem de les angoixes que teniem quan ens vam conèixer. Érem ballarines i tu havies superat un càncer. Jo seria una escriptora de prestigi i tu havies inventat una nova tècnica de dansa amb la que treballar ànima, cos i ment.
Ara sé que només existeix el present. I no fa falta que vingui cap lama tibetà a explicar-m'ho.

- Tens por?
- No, s'hi està molt bé aquí. Vaig a seguir dormint perquè m'agrada molt. Potser m'hi quedo i tot una temporada.

Paula, la niña Índigo

2008-10-01T09:12:00.002+02:00

Érase una vez una niña con unos ojos tan grandes, tan grandes, que era capaz de ver más allá de dónde el resto de las personas solemos ver. Sus ojos veían de diferente forma a cómo vemos los demás. Nunca se había planteado si el resto del mundo eran capaces o no de ver lo que ella percibía, así que nunca pensó que lo que su visión le ofrecía no entraba dentro de los márgenes de lo que consideramos normal.
Le gustaba entretenerse en observar la naturaleza. Cuando había sol, los árboles desprendían una fuerte luz amarilla que los rodeaba y se alargaba hacia el cielo. Era cegadora. Por eso ella creía que los adultos usaban las gafas de sol. En los días nublados, las luces eran blanquecinas y se difuminaban entre los oscuros nubarrones cargados de lluvia.
Pero lo que más le gustaba era observar detenidamente a las personas y saber, a través de los colores, qué era lo que sentían o qué les estaba pasando. Cuando mamá estaba enfadada, Paula desenfocaba la vista y podía ver una nube de un rojo intenso encima de la cabeza de mamá. Cuando papá cantaba y estaba contento, una luz verde llena de chispeantes destellos amarillos aparecía encima de él. Pero cuando sus padres discutían, un enorme nubarrón lleno de rayos se movía del uno al otro. Eso no era bonito de ver. Pero Paula había creado una enorme clasificación de colores y les había otorgado a cada uno un estado de ánimo. Sabía así cuando la gente estaba contenta, triste, enamorada …Éste último estado era muy divertido pues en estos casos, Paula podía ver cómo una flecha roja atravesaba la cabeza de la persona en cuestión, alterada por el flechazo.
Ella pensaba que todo el mundo hacía lo mismo y que cada uno tenía su propia clasificación. Paula tenía 3 años y nunca les había preguntado a los demás por los colores que veían.

Continuarà...

La Raquel s'en va

2008-09-26T17:38:00.004+02:00

Després de dos anys ballant juntes la Raquel se'n va a viure a Barcelona, per seguir el seu somni de la dansa.
Jo també he deixat el grup on ballavem juntes, encara que a mi no hagin volgut fer-me sopar de despedida (ja se sap, dones), però ella sap que l'hi desitjo tot el millor i que ens veurem sovint, quan jo baixi a visitar les meves terres i els meus amics, ara entre ells, ella.

En aquest foto, les dues, ben suades després d'una de les moltes actuacions que hem compartit.

Bon viatge!

Llàgrimes

2008-09-26T10:35:00.003+02:00

- Si tan sols pogués plorar.. - Va dir en veu alta mirant-se al mirall de fit a fit.
- Necessito plorar...- I va aclucar els ulls amb força intentant produïr en ells una reacció semblant al dolor, un impuls semblant a una llàgrima.
Res. Potser feia tres anys, després d'una mort tràgica que visqué en primera persona, que havia perdut la capacitat de plorar.
Des d'aleshores, com més gran era l'impacte emocional, més freda era la seva reacció, ratllant la catatònia.

Si tan sols pogués plorar, es desfaria d'aquell equipatge feixuc que arrossegava feia dies sobre les espatlles, amb molt de pesar. Nits d'insomni, somnis tristos, dies de mirada perduda, mal de cap, vagabundeix i rebombori a l'estómac. El cos expressava com podia tot allò que els seus ulls secs no podien escupir.

Res. No pogué. Desistí. Deixà caure el raspall de dents a terra sense voler, cansada, decebuda d'ella mateixa, lenta per la tristesa que l'hi envaïa el cor.
Mentre recollia el raspall, sonà el telèfon de casa i s'incorporà ràpidament.
Un fort impacte la deixà pràcticament inconscient. No podia parlar però sentia els batecs del cor sobre el cap acompanyats d'un dolor insuportable. Va notar una fredor. Va veure sang. Amb la rapidesa a l'aixecar-se s'havia colpejat el cap contra la pica del lavabo.

Davant la impotència de la situació, una llàgrima l'hi caigué cara avall. Després dues, tres... fins a no poder parar.

Vells amics

2008-09-23T16:46:00.003+02:00

Feia molt de temps que no connectaven de la manera que ho estaven fent en aquell dinar. La Marina se sentia ella mateixa, relaxada i tranquila. Per primera vegada, notava la seguretat de que ell també estava deixat anar. Es recolzava relaxadament en la cadira, amb els hombros endarrera i les cames obertes. Estaven en territori segur.

Des que es coneixien, les oportunitats d'estar els dos sols dinant tranquilament havien sigut escasses: la vida diària, les respectives parelles, els horaris discordants... I ara es retrobaven, de la mateixa manera que ho havien fet sis anys endarrera, sentint que pertanyien a la mateixa tribu, que compartien les mateixes arrels.

La Marina sentí amb una certesa implacable que gaudir de la felicitat de l'instant deuria ser allò.

Per un moment, l'hi va passar pel cap, que en Marc, el seu millor amic, amb el que estava dinant, pogués ser l'home amb qui realment desitjava dormir aquella nit. Sentí desig, molt desig, mentre el mirava als ulls dissimulant l'impuls de besar-lo.

Però va dirigir ràpidament el cap a la seva amanida i desterrà aquella idea de la seva ment.

Al cap i a la fi, ja ho havien provat. I no havia funcionat...

LOS TRES MANDAMIENTOS PARA LA NUEVA ERA

2008-09-22T19:00:00.002+02:00

1- VE AMOR
2- HABLA AMOR
3- SÉ AMOR

1- VE LUZ
2- ENVÍA LUZ
3- SÉ LUZ

1- VE VERDAD
2- HABLA VERDAD
3- SÉ VERDAD

He tornat a casa després d'una setmana envoltada de persones que estimo i que, sense ells saber-ho, compleixen aquests manaments en cada un dels seus actes.

Catalunya

2008-09-15T10:41:00.003+02:00

Bé, estic morta dels nervis. He trobat un bitllet d'avió per anar a Barcelona avui, surto en dues hores. Ja podeu comprovar que em fa pànic això de volar. I sola? sense poder apretar el braç de ningú...a veure què passa. Porto a sobre un remei de Flors de Bach per si entro en estat d'emergència i pànic profund i algunes til.les a sobre.
Si tot va bé, ens veiem en una setmana. No deixeu d'escriure, el món ho necessita. MALKA

La mare

2008-09-13T08:00:00.000+02:00

(...)Una pàgina cada dia Carme, m'ho he proposat, per explicar-te tot el què està passant per aquí.
Durant el dia és impossible i ara a la nit m'acompanyen els roncs de l'avi. Però és igual, significa que respira, que és amb mi, que està al meu costat, i això últim cal que ho llegeixis literalment.

Passa tot massa ràpid. La vida se m'escola entre els dits i perdo el temps, perdo la noció de quan surt el sol i quan es pon. Cada dia em llevo sola i esmorzo sola. Malgrat la tristor, és l'únic moment que tinc al dia per dir-me que això també passarà, que malgrat tot, no em falta l'aire. El meu germà dormirà fins al migdia, esgotant els últims segons fins entrar a classe, i jo, esperaré amb impaciència, també amb por, que es llevi la meva mare.
Quan obri la porta, el cor em farà un salt. I no ho entenc, ja no pot fer-me mal. Hauré d'esperar que el cafè hagi recorregut tot el seu cos per poder mirar-la sense que em retorni un insult amb la mirada:

- On vas així? - Em dirà agressivament.

I hauré d'eviatr discutir-me, encara que la sang em bullirà per dins.

El mercat

2008-09-12T17:00:00.000+02:00

Vaig llevar-me a les cinc. Sabia que a les cinc i mitja l'avi ja seria al mercat. Esperava trobar alguna resposta en el seu silenci.
El carrer era fosc i feia molt de fred.
Vaig entendre perquè no vaig sentir parlar mai a l'avi: la boira que recorria el món aquella hora, era suficient. Per què destorbar-la?
Amb el sol, començarien els crits, però l'avi seguiria en silenci i simplement es dedicaria a assentir amb el cap, amb la mirada dirigida al terra.

Era a les càmeres frigorífiques. Sense jaqueta, sols una samarreta de màniga curta. Penjaven al seu voltant desenes de cadàvers, vermells, amb la sang clavada a la pell. Vaig esgarrifar-me. Per sort, la gelor evitava qualsevol olor.

- Avi, no em quedaré amb la parada. No és el què vull.
No va dir res.

Anys i anys en la gelor l'hi havien congelat les paraules i els sentits.
Aquells foren els únics moments que compartirem abans d'iniciar el meu viatge.

Amor propi

2008-09-11T08:00:00.000+02:00

(...) Amor, el meu, perquè si no tinc aquest, encara no puc tenir el d'un altre. Però mentre penso això, ressegueixo amb els ulls la fotografia. Amb ella no sóc tan estricta com amb el mirall. Hi veig uns ulls impossibles de fer mai que em mirin de la mateixa manera que jo els ressegueixo.

Estimo aquests ulls, perquè mai seran meus.
Alguna cosa m'ho diu.

Vull escriure per venjar-me d'aquests ulls, de tots aquells que no han volgut mirar-me, o que ho han fet per jutjar-me.(...)

Juguem a ser escriptors

2008-09-10T13:00:00.000+02:00

Per poder escriure, necessito posar-me les ulleres. És l' única manera que veig saltar les paraules, una darrera l'altra a través dels vidres, enormement graduats, per cert, de les meves lents. És l'única manera que puc posar paraules sobre un paper.

No us dic que moltes vegades, la majoria, m'agafen pensaments inesperats, literaris, fent les coses més inhòspites: ballant, conduïnt, cuinant i últimament, tot just abans d'adormir-me. Però sóc capaç de posposar-los fins que tinc recolzat a sobre el nas el meu vehicle de transport fins el paper en blanc.

Jugo a ser l'escriptora que sempre he volgut ser. I més ara que arriba la tardor. El meu estudi dóna a una terrassa i veig com la pluja fa els primers assalts sobre l'asfalt. Els primers de moltíssims que vindran, un darrera l'altre, seguits, dia rera dia sense veure el sol. Aquesta és la vida al nord.

Jugo a ser una escriptora de cabells blancs i ulleres excèntriques, amb una gossa adormida als peus i una gata enroscada dins del seu llit d'espuma. Faig saltar les paraules i els sentiments. No tan bé com m'agradaria, doncs sóc una aprenent i això és solament un joc, un joc molt seriós, però un divertiment al capdavall.

Un divertiment, una despulla, un exercici, un canal d'expressió de la meva veu, sovint la d'altres, una fotografia de lletres, un ball de paraules, un crit en el silenci, l'ira acumulada, l'amor profund... tot hi té un lloc en el joc de ser escriptora. Avui, ja m'he col.locat les ulleres dues vegades.

Juguem?

Tallar

2008-09-10T10:51:00.003+02:00

Quantes persones coneixeu que s'hagin assegut davant d'un amic i l'hi hagin dit:

- Hem de parlar. Ja no m'ho passo tan bé amb tu com abans, has canviat o simplement hem evolucionat de diferent manera. Necessito que ens prenguem un temps, hauriem de conèixer noves persones.

La veritat és que fa riure. Fa riure perquè no estem avesats a fer-ho. Aquelles amistats que ja no ens interessen, sovint les deixem de regar, deixem que s'assequin i desapareguin per mort natural. Prou trucades, prou encontres, prou confessions. Sovint ni tan sols donem cap explicació perquè les dues parts en som prou conscients o ni tan sols pensem en com es pot sentir l'altre. Ens sembla que l'amistat ens dóna una llibertat per poder actuar com ho sentim.

Fa dies que em ronda pel cap tallar amb una amiga. És envejosa, competitiva, egocèntrica i sovint sé que té mals sentiments envers als altres. He descobert que també cap a mi. Estar a prop d'ella em fereix i em deixa un pòsit de males vibracions quan ens despedim. He fet molts anàl.lisis, autoanàl.lisis podriem dir. Sempre he pensat que en allò que no ens agrada dels altres hi ha un reflex d'aquelles coses que no volem veure de nosaltres mateixos. I sí, alguna vegada he tingut, i tinc, algun d'aquests sentiments, però reconec que tots alhora i encarnats al mateix temps, mai. M'esgarrifo de pensar el sofriment que deu viure, la insatisfacció, però això no és prou excusa per deixar que et facin mal o estar a prop d'un personatge així, al capdavall. O sí?

M'agradaria poder asseure'm amb ella. L'hi diria:

- "x", t'agraeixo tot allò que has aportat a la meva vida, tota la companyia que ens hem fet i tot allò que hem compartit, però ha arribat el moment de separar els nostres camins, vull recuperar la meva llibertat i retornar-te la teva. Desitjo que tot et vagi bé i alhora desitjo que la vida et posi en la situació en la que puguis adonar-te de tot allò que et fa patir i puguis solucionar-ho, però ara mateix, estar al teu costat em fa mal.

De la manera que és, no penseu que em tractaria com si m'hagués tornat boja de cop?

Potser és el moment de fer-ho i plantar un antecedent en les ruptures amistoses, tot i que, com diu la meva mare:

- Totes aquelles relacions que suposen un esforç excessiu d'una de les dues parts, estan condemnades al fracàs.

Els monzons

2008-09-09T13:07:00.001+02:00

Després d'un estiu inesperadament calurós (no més de 30 graus, tampoc ens passéssim), ja comença a arribar l'època "dels monzons" a Pamplona, la ciutat que m'acull des de fa gairebé quatre anys.

Aquest època inclou pluges sobtades i inesperades, en qualsevol moment, a qualsevol lloc, ajaguda a la gespa llegint davant un sol espetarrant per acte seguit, fugir corrents d'un diluvi sobtat. Em recordo força vegades eixugant les fulles del llibre amb l'assecador del cabell.

M'encanta la tardor a Pamplona. Una llum diferent, un clima diferent... Tots els contes que em llegien de petita, que parlaven de llars de foc, xemeneies amb fum blanc, castanyes i moniatos, guants, gorra i bufanda...van ser escrits per algú que va passar per aquí. Algú que va viure la tardor i l'hivern a Pamplona. Sens dubte.

Època de vespres ataronjats i rogencs, de melancolia i dels primers ofecs davant la calefacció central.

Enormes cases amb teulades de pissarra, exhalant un fum blanc, un alè hivernal de mans calentes dins el guants i nas vermell.

Tardor seguida d'hivern gèlid, nevat, pur, contingut, gairebé aguantant la respiració per tal que l'aire no entri pels ulls com ganivets que et tallen la retina i la fan plorar.

La primavera es farà esperar i passarà corrents, sense que gairebé ens adonem de la seva presència. Serà el moment d'emigrar, a altres llums, a una altra terra on el Mediterrani rega les primaveres i els estius més preciosos del món.

Ja hi haurà temps per tornar a la melancolia, al cel rogent, a les castanyes i xemeneies. A la tristesa de poeta, a la melancolia de l'escriptor, als vespres vora la llar de foc mentre a fora, cau una pluja de flocs purs, blancs i esponjosos, esperant ser trepitjats per algun nen que obrirà els ulls davant la llum de la neu, per primer cop.

Breathless

2008-09-08T17:34:00.002+02:00

Em trobareu en aquesta web de la companyia Breathless

S'admeten comentaris.

Me n'he d'anar

2008-09-05T17:31:00.004+02:00

Tornava a casa conduïnt i ella anava asseguda al seient del costat, amb aquells enormes ulls blaus mirant endavant.

- Saps? vaig aconseguir treure'm el carnet de cotxe a la primera. Vaig passar molts nervis. I ara ja fa tres anys que condueixo. Quan dóno classes a pobles llunyans, m'agrada l'estona del trajecte. Escolto música, penso en coreografies, somio... Hi ha moltes cançons que em fan pensar en tu.

No em va respondre. La seva mirada seguia clavada a la carretera, perduda en l'horitzó, en aquells miratges que desprén l'asfalt els dies de molta calor.

- I les coses ens van prou bé. Sí que és cert que no podem parlar en el nostre idioma, però sembla que a 600 quilómetres de casa ens han donat la oportunitat que a la nostra terra no vam poder tenir. Jo estic ballant, ell jugant a Hoquei, tenim una gosseta i la gata, ja t'enrecordes, no?

Em mirà, penetrant-me amb la mirada, i simplement dibuixà un somriure.

- La setmana passada vaig parlar amb la teva mare. T'enyora i desitja que tornis aviat a casa, la teva germana s'ha separat d'en Gerard i torna a estar amb ella. La trucaràs?

- No, no tornaré - I girà el cap per mirar per la finestra.
- D'acord.

Es féu un silenci.

- Saps? des de que vas marxar, res ha estat el mateix. Hi ha moments en que t'enyoro tant que em falta l'aire, que penso que si no puc trucar-te i parlar amb tu moriré d'un atac d'ansietat. No és just, no entenc perquè vas prendre aquesta decisió, ni tan sols vas pensar en els altres, en tots els que t'estimavem amb bogeria.
- Vaig haver de fer-ho.
- I ja? però quan penses tornar??
- No tornaré. No puc tornar. El meu lloc no és aquí. Sempre estic amb tu, t'estimo, ets la meva millor amiga.

Les llàgrimes començaren a rajar per les meves galtes.

- Ja... Ho entenc... - Vaig dir amb resignació.
- Sé que ho entens, per això ara me'n torno a anar, perquè ja ho has entès.

Suspir

- Ho entenc... Però la meva vida seria absolutament diferent si res d'això no hagués passat...

Jo no seria on sóc si tu no haguéssis mort.

Ajuda a l'emancipació

2008-09-05T09:08:00.002+02:00

Cada dia, al llevar-me, segueixo una espècie de ritual que passa per diferents fases: lavabo mentre vaig obrint els ulls i m'acostumo a la llum artificial (això em porta una bon a estona), saludo a la meva gossa que ja està a la línia de sortida esperant el tret que la faci sortir disparada al carrer, agafo la gata a coll que ronroneja perquè encara està mig adormida i relaxada i l'hi poso menjar. Cafè amb llet al microones en una tassa enorme mentre pujo les persianes i arreglo tot allò que em va fer mandra recollir abans d'anar a dormir i finalment, m'assec davant l'ordinador. Aquest últim fet també comporta una sèrie de rituals: llegeixo fotologs, blogs, busco vols d'avió barats per tornar a casa quan sorgeixi la oportunitat, flickrs, correus electrònics (estic massa adormida per respondre res) i finalment els comptes de la Caixa.

Quina va ser la meva (desagradable) sorpresa quan ahir, dia 4, uns lluents números de color vermell amb un signe negatiu davant es van il.luminar en la meva pantalla. Treballo en una feina liberal i em moc per diferents llocs, així que em paguen quan em paguen, sense data fixa, però es clar, les factures no esperen.
Desesperada, vaig buscar i rebuscar la manera de solucionar-ho sense haver de demanar diners a ningú però recordant els prèstecs que he fet durant els darrers mesos: aquest em deu tant, més aquella que em deu tant...Trucades. Curiosament, tots els deutors estaven de vacances, imagino que gastant-se tots els diners que em devien a mi. En fi... Més val no enfadar-s'hi.

- Necessito una senyal que em digui que tot anirà bé i que vaig pel bon camí - L'hi vaig dir a una amiga.

I, no exagero, al cap de 5 minuts vaig rebre un sms al mòvil que deia el següent:

El ministerio de vivienda ha ordenado el pago de tu Renta de Emancipación.

Per fiii!!!!5 mesos esperant multiplicat per 105 euros = 525 Euros, no? Això em salvava el mes.

Doncs avui al matí, seguint el mateix ritual de sempre, quan finalment he arribat a la consulta dels comptes, m'adono que tan sols m'han ingressat 210 euros. La impotència ha sigut terrible:
- On truco?
- Qui és el senyor Vivienda?
- Quan tardaran a resoldre-ho?

I suposo que com la majoria dels espanyols quan es troben en una situació així, davant la impotència, quedes inmovilitzat i et planteges si val la pena de moure tanta energia perquè et paguin el què et deuen, manifestar-te tu sol davant el Ministeri, o conformar- te amb el què et donen perquè més val això que res.

Per sort, les necessitats de la gossa no esperen i he hagut de postergar la decisió per més endavant. Ara bé, com a bona ciutadana he recollit els excrements del meu animal de companyia amb la seva bosseta corresponent. No sigui cas que em multin, que ara poden ascendir fins a 200 euros les penalitzacions.

Ells t'ho dónen però ja busquen la manera de treure-t'ho ràpidament.

Un estiu inesperat

2008-09-02T19:00:00.000+02:00

Els nens s'estaven banyant per sufocar la calor que havia cremat tota l'herba en poc més de quatre dies. Feia potser cent anys que no es vivia un fenomen metereològic igual, en una regió on havien fet dels canvis de temps inesperats la seva senyera i de la jaqueta al braç, per si de cas, el seu vestit regional.

La Lloba baixà corrents fins a l'aigua i hi posà les potes, fins a la panxa com a molt, no més, perquè l'hi feia por la fondària. Allargava la pota, en un gest molt divertit, palpant i aixecant les pedres, per assegurar-se que tocava fons i d'aquesta manera poder avançar una mica.

Els nens la miraven encuriosits i ella a ells, però en qüestió de segons, tothom va continuar dedicat als seus tràfecs.
Eren dos nens i dues nenes, d'amagat dels pares, en roba interior, que avançaven pel riu, agafats de les mans, en fila índia, per evitar relliscar amb les pedres cobertes de verdet.
Els crits i rialles, en una ciutat on el sol no lluïa més de mig dia, em transportaren a les típiques pel.lícules neoyorquines. Una colla de nens banyant-se al mig del carrer després d'haver rebentat el surtidor d'aigua.
S'ho estaven passant d'allò més bé.

Em vaig asseure a les pedretes de la vora del riu, prometent-los amb una mirada que no els jutjaria. La olor de verdet era força insuportable.
Vaig agafar el vidre tallat en forma de pedra que m'havia regalat en Jan i vaig començar a mirar-lo fixament, sense parpallejar, tal com ell m'havia dit. De sobte, tot es tornà borrós, d'una borrositat estranya que mai havia experimentat i el vidre i els dits que l'agafaven van desaparèixer, literalment es van tornar transparents. A través d'ells veia la Lloba remullant-se i els nens rient dins l'aigua, encara que no podia sentir-los.

Vaig començar a parpallejar de nou, en un intent desesperat de tornar a la realitat. Almenys, la realitat coneguda.

Em va donar la vida

2008-09-02T08:00:00.000+02:00

Una nit d'aniversari, el meu pare va venir a la meva habitació amb una cuca de llum.
Brillava i era de color verd. No n'havia vist mai cap. Sempre recordaré quan ell va obrir la mà: era molt lletja, feia fàstic i tot. Però quan vaig tancar la llum, com ell va dir-me, va ser preciós.Tots els seus dits de color verd. I era el meu aniversari. No em preguntis quants en feia.

Avui he confós l'interruptor de la porta amb aquella llum. Ha estat trist descobrir la veritat: que no era un ésser fastigós que amagava un fantàstic secret, sinó un troç de plàstic llis i fred.
Ha estat preciós quan he recordat aquells dits verds i aquella llum. Ho havia oblidat, esborrat.

I això que va ser una nit d'aniversari.El meu pare va obrir les mans i amb les llums apagades, va mostrar-me el món: petit i fastigós, màgic i gegant, de color verd.

I és que la bellesa, es presenta, de vegades, sota la forma més inesperada.

Primavera

2008-09-01T08:00:00.000+02:00

Sé que arriba la primavera,
I que em negues aquell somriure
Que altres vegades em regalaves.

No en pagaré el preu,
No puc fer-ho.
Més tenint els botons de les flors que esclaten davant meu,
A l'ampit de la meva finestra.
Els lliris ja són blancs i
Aquella criatura que va néixer a l'hivern,
Ja és mare.

També ho sóc jo, de mare.
Sóc mare d'un botó que s'obre dins meu,
Com el de les flors, com el de les tulipes.

Somric, somric i dóno gràcies.
Somric i regalo el meu somriure
A aquell que es vulgui asseure una estoneta al meu costat.
Sota el sol.

Petjades

2008-08-31T17:00:00.000+02:00

Torno a passejar per boscos que,
Amb seguretat,
No tornaré a trepitjar mai més.
Recordo les meves passes per aquí i
M'oblido de si el viscut fóu en blanc i negre o en color.
Enyoro el passat,
Un passat que acumula molt més dolor que
El que pugui viure a partir d'ara.
Voldria aturar-lo.
Enmarcar una d'aquelles passes que vaig fer,
En un dia qualsevol,
Quan caminar era la única sortida.
Una darrera l'altra.
Necessito un passat estàtic,
Necessito imaginar-me inmòvil,
Vull oblidar que la vida és un procés.
Però és impossible.
Mentre recordo,
Mentre escric,
Els grills estan deixant de cantar i
El groc del sol és ara vermell.
L'entorn ha canviat totalment,
Ja no és el mateix.

Les passes que avui he fet per última vegada, les ha esborrat el vent.
Aixó doncs,
Les passes que vaig fer per primera vegada fa quatre anys,
Fugint dels altres,
Intentant caminar cap a mi,
Qui sap on són.

El pare (primavera)

2008-08-31T09:00:00.000+02:00

Vas tornar a casa, i tots t'esperàvem.
La humitat dels darrers mesos, havia corbat el nostre cos.
Esperàvem la teva correspondència, però el carter cada dia negava amb el cap.

Al març, va arribar una carta. La duien unes mans,
Que eren les teves. I el glaç va desfer-se.
La mare va tornar a estornudar,
I tu passàves cada vegada estones més llargues amb nosaltres.

M'agradaria acceptar que tornaràs a anar-te'n.
Però és difícil. Quan no hi ets, t'enyoro tant!
Encara que, portes l'estiu. El deixes sota una estora de verd,
una estora solitària.
Perquè t'has tornat a endur les flors al marxar.

ONADES

2008-08-30T19:00:00.001+02:00

No sóc sinó un dofí,
Resseguit en l'oceà i calcat en la sorra mentre l'aigua
Fa retornar el meu dibuix al mar,
Entre l'escuma.

De dia, vorejant les platges de Corfú:
Una vella barca, un infant que necessita algú amb qui parlar.
Arrencar un somriure al sol,
No puc, no puc.
Per més que salto, no l'atrapo i, no entenc com la seva mà pot acariciar
Suaument el meu cos,
La meva pell.

Retrobo companys, antics companys i juguem a ser un,
A formar un equip entre salts, tombarelles i tirabuixons.
No volem competir.
Ni tan sols amb les onades:
Resseguint la seva forma, vorejant-les, cuidant-les.

De nit, tocant la lluna i,
Tan llunyana de les estrelles que estimo.
Ara em toca a mi,
Escoltar i ballar
al ritme de les cançons dels meus antics
Companys, els humans.
Jo els estimo pero ells s'han oblidat de mi.
Sols la seva música em porta els més bells records d'amistat i de pau.

I ell. Quan ell era dofí
Jugava amb mi.
El sento, i sé que no m'ha oblidat.
Sols quan els dos tornem a ser habitants d'aquesta llum pàl.lida,
Aconseguirem retrobar-nos, som dofins.

Anorèxia

2008-08-30T17:45:00.001+02:00

Sols queda el meu cos
Contradint les lleis de la gravetat.
No puc dominar-ho.
I tinc por.
Tinc por però no vull que ningú m'abraci.
No vull deure res a ningú.
Vull caure sola.
I viure-ho sola.
Però caic, caic.
Caic sense fi,
I tinc por.

O avances o
El temps t'empeny,
T'ofega, t'oprimeix i,
Juga amb tu.
Riu, riu veient el teu cos.
Corbat, tens i amb por.

Roda de ballarina

2008-08-02T01:14:00.002+02:00

Un d'aquells regals que t'animen a seguir treballant amb un propòsit.

Sabó per a roba delicada, si us plau...

2008-07-23T12:06:00.002+02:00

I després d'haver estat volant pels aires de la incertesa, dels pensaments destructius, del dubte, donant voltes a la ment que l'allunyaven cada vegada més de la realitat, aquell dia s'aixecà amb un desig incontenible de tocar terra. Palpar allò que en aquell moment present era l'únic que l'hi pertanyia i que era real. El moment precís, l'instant en el que es trobava agafant aire per expulsar-lo després acceleradament.

Es vestí i agafà el cotxe per anar al poble més proper. En una adrogueria comprà sabó per roba delicada, el que l'hi va semblar que desprenia la olor més dolça i amorosa.

A l'arribar a casa, recollí tota la roba i les tovalloles que s'havien anat apilonant dia rera dia, quan ella volava cel amunt i la resta perdé absoluta importància.

Les ensabonà, fregà amb força, esbandí... I mentrestant, n'aspirava la olor del sabó, qual antídot que l'arrelava a la terra.

Estengué tota la roba al sol, gotejant.

No entenia el sentit de res però aquell dia s'havia aixecat amb el desig de tenir la roba neta i guardada amb cura en els armaris, tovalloles flonges i suaus, apilades les unes sobre les altres amb ordre. Desitjava la vida, desitjava una llar.

S'assegué al sofà, amb els peus en alt i un plat de cireres damunt la panxa.

I tornà a quedar-se adormida. Caigué en un son profund i reparador.

A fora, la roba s'eixugava al sol desprenent tot el seu delicat perfum per tot el jardí, mesclant-se en una simfonia encisadora amb la olor de les flors que havien esclatat feia poc.

Apretar les dents

2008-07-18T00:30:00.002+02:00

Noto que sense voler apreto amb força les dents.
La nit és inquieta per mi aquests darrers dies. Quelcom que espero amb antel.lació, amb el dubte de si avui serà el dia en el que podré concil.liar el son. La foscor desperta tots els dubtes, tots els somnis.
Totes les veritats.
Tancar els ulls és obrir l'interruptor de la ment que deixa escapar esvalotats, agosarats, empenyent-se els uns als altres, tots els pensaments retinguts durant el dia. El rebombori no em deixa dormir.
Una sola frase, que ressonà dins meu, i ha fet no pugui trobar repòs en res ni en ningú. Una sola frase que m'ha arrancat de la pau en la que creia habitar.
No hauria d'haver parat l'orella. I tot i no ser religiosa, penso en Eva. Tampoc ella hauria d'haver mossegat la poma. Així, cap de les dues hauriem perdut el nostre Paradís.

Retiro espiritual

2008-07-16T14:28:00.002+02:00

Sigo en mi retiro espiritual, conociendo partes de mi ser que no conocía. Para empezar, no creía poder estar sola en medio del monte, con todas las comodidades de la vida moderna pero sin hacer uso de ellas, excepto el ordenador, que esto del contacto con una misma me ha abierto la vena literaria y no paro de escribir todo el día. Pero la tele, ni tocarla.

Y oye, la vida sigue, incluso mejor sin ella. Como decía Basili: "Tener tele no es malo, lo malo es que ella te tenga a ti".

Me levanto, desayuno, hago todas mis meditaciones y escrituras, doy largos paseos con LLoba, en los que, literalmente, me siguen las mariposas, como en los dibujos de Candy Candy. Y los olores de estas tierras me recuerdan a mi infancia, dónde también solía caminar y caminar por el bosque de delante de casa, imaginando que era una especie de Heidi o Caperucita, a veces incluso buscando gnomos.

Me he ventilado dos libros en 24 horas: ha muerto definitivamente el niño ostra de Tim Burton y la idea que tenía de Nuria Roca, que no me entusiasmaba pero ahora lo hace menos. No me ha gustado nada su libro. Parece que porqué sea de sexo ya te tiene que gustar, pues no, la verdad es que me ha parecido un poco cutre.

Y a Lloba le abro la puerta de atrás de la casa. que da directamente al bosque y se pierde por ahí. Luego vuelve diez minutos después con cara de haber transgredido las leyes por haberse alejado de mi. Cara de primera borrachera. O quizá es cara de sorpresa porqué algún vecino le ha tirado un plátano, por lo del culo de mandril que expliqué el otro día.

Y el viernes tengo un intensivo de perfeccionamiento en el arte de canalizar a los guías espirituales con mr Carmelo, a ver si ya termino de perfeccionar mi faceta de Carlos Jesús. que va cada día a mejor. Si en 9 horas que dura el curso no lo consigo...A ver qué pasa. Eso será otro capítulo entero.

Estar sola sienta bien y, aprovechando que Jordi no lee esto, me hace plantearme lo de la soltería otra vez porqué. comprarme un bosque para mí sola ahora mismo no lo veo factible. Aunque con Jordi y un bosque para mí...Firmo ahora.

Qué vida!

TO BE CONTINUED

Aracnofobia

2008-07-15T12:54:00.002+02:00

Jo tinc una amiga que davant meu, un bon dia, va matar una aranya amb el peu.
- Per què? - Vaig preguntar-li jo, horroritzada.
- Perquè em fan por.
- Ah, així doncs el.liminem totes aquelles coses que no ens agraden i ens fan por? De fet, tu no m'acabes de caure bé. Em permets que et mati?
- Jo no en tinc la culpa de no caure't bé.
- L'aranya tampoc en tenia la culpa de la teva por.

Crónica de una muerte anunciada

2008-07-15T02:24:00.003+02:00

Diario de a bordo de una chica itinerante. Hasta ayer no me he podido sentar frente a un ordenador como Dios manda, o quizá es que después de quince días el ordenador de mi madre ha conseguido abrir la página.Llegué un jueves y el viernes empezaba un curso con Lynn Simonson, que volvía a España después de cuatro años.

Necesitaría una página entera para describir esos cinco días (mitad para lo bueno, mitad para lo malo). Pero acabaron y a pesar de todo lo aprendido, me despedí con alivio y cara de incredulidad por algún que otro comentario. Curso que enlacé con uno de danza afrocubana, dos horas a cuarenta grados sin ventilación. Sudé las toxinas de la Navidad del 93, creo yo, por no ir más lejos porqué no tengo conciencia de mucho más allá.

Un par de días de descanso para empezar con el Hip-Hop. Tras problemas de hospedaje y ferroviarios, llego el primer día media hora tarde al curso y me encuentro con gente que sólo con mover un dedo hace que se me caigan los pantalones al suelo. No disocian hombro de codo sinó pelo de pelo (y no voy a decir de dónde). Y yo, cual pato mareado hasta cogerle un poco el tranquillo aunque al negro de dos metros no hay quién le siga. Ni él mismo, todo sea dicho.

Un par de días más de descanso y contacto con el más allá que me deja fría, literalmente. ¡Ah! Y sesión de gimnasia consciente, un puntazo (libera tu mente, relaja tu lengua...).

Son casi las 3 de la madrugada, sentada frente a un ordenador a los pies del Montseny, dueña de una casa enorme en mitad del bosque que no me pertence. ¿Retiro espiritual? sí, por favor.

Cambio House y Popping por un intensivo de Lockin porqué necesito descansar mis músculos.
-2 libros

- 4 en espera

- en marcha: la curiosa muerte del niño ostra, de Tim Burton.

P.D: Lloba rapada. Si no lo veo no lo creo. Le han dejado el culo como un mandril.

2008-05-06T11:16:00.000+02:00

El moment precís

2008-04-29T12:08:00.003+02:00

Ningú t'ensenya a saber distingir quin és el moment de dir adéu i despedir-te elegantment. Diuen que el millor és abandonar les festes el primer, abans que la cosa comenci a degenerar.
Però com distingir el moment precís?el dia; l'instant; el minut; el segon?

Quaranta euros al mitjó

2008-04-27T11:00:00.003+02:00

Quan va anar al caixer, sentia el cor accelerat. Una mescla de culpabilitat i emoció. Com si estigués a punt de posar el primer pas a la seva llibertat. Va pensar en treure cinquanta euros, però se'n va desdir perquè es notaria massa, no els podria justificar.
Havia estat un error posar els comptes en comú i desfer-se de la seva llibreta, la de sempre. Ara no tenia res que fós seu i això era com una soga que la lligava a una persona amb la que no sabia si volia estar.
Primer fou una sensació interior, després un pensament al cap, fins que aquella tarda finalment i sense saber com, s'havia atrevit a verbalitzar-ho a la seva millor amiga: en molts moments sentia que volia fugir. La vida al costat de la seva parella era fàcil, senzilla, ell era un bon noi. A ulls del món, un matrimoni per tota la vida, sense conflictes. Però ella es pansia i es moria en aquella quietud. No volia problemes, ni discussions, ni infidelitats o males cares. Volia passió, passió per la vida. Una passió que ell no sentiria mai i que ella sentia en excés, doncs quan et priven d'una cosa, el desig per ella augmenta considerablement. La distància fa el mite.
Ja no sabia si l'estimava o era la por a no poder sostenir-se per ella mateixa la que l'unia a ell. Havia de descobrir-ho.
Va treure 40 euros.
A l'arribar a casa, presa de l'emoció, va anar a la calaixera i posà els 40 euros dins d'un mitjó.
Es va sentir lliure i feliç, independent. La llibertat, no té preu - Va pensar.

Que te pilla el toro...

2008-04-25T12:46:00.003+02:00

Era a la meva casa de la infància, a l'habitació on vaig créixer. Tenia les parets rosa salmó. La recordo perfectament. I ja érem grans i tu eres allà, amb mi. De sobte ho deixaves caure. M'havies enganyat amb una de les meves millors amigues. Com podia ser? I desapareixies de la meva vida. Així, tan simple.
La meva mare em consolava però jo no plorava per tu, ni per la traïció. Plorava perquè sentia que no tenia on caure'm morta, que no sabia com sostenir-me a mi mateixa, si seria capaç de proporcionar-me fins i tot allò més essencial: l'aire per respirar. Crec que per això em trobava en l'escenari de la infància, la meva primera casa. Perquè la por a l'abandó, a poder autonutrir-me, a poder-me fer càrrec de mi mateixa és quelcom que m'ha perseguit des del primer alè de vida.

Però de cop i volta em trobava volant, pels aires. Era un paisatge canadenc: nevat, gelat, però impressionantment bonic, absolutament preciós.
I de sobte, una manada de toros salvatges em perseguia. Jo els esquivava i inclús a un el feia caure per un barranc, però n'hi havia uns altres que em donaven amb la cornamenta al cul i jo pensava: que te pilla el toro: - El toro de la infidelitat i la seva cornamenta
- El toro dels meus 28 anys d'aquí a 15 dies perquè jo sóc Taure, un toro.Però sobretot:
- El toro de la vida: el toro de creure en mi, en la meva força, d'agafar el toro per les banyes.
Perquè al cap i a la fi, el paisatge canadenc és com el paisatge interior: entrar-hi, endinsar-s'hi, és fred, sovint gelat, i fa molta por, però té racons meravellosos, absolutament preciosos i que no pots trobar en cap altre racó del planeta. Aquest és el toro, el brau, ja ho sé, que no he de deixar escapar.

Vértigo

2008-04-24T12:14:00.003+02:00

És com aquella cançó de l'Ismael Serrano: "recibiré postales del extranjero (...) ¿cómo estáis todos? te echo de menos. Cómo pasa el tiempo."
Ahir, 23 d'Abril, em trobava asseguda en una terrassa d'un bar. D'un poble llunyà. Amb un nom inimaginable per mi fa cinc anys. O sis. o set, o deu...
A la terrassa de la Plaça Major de Mutilva prenia un suc mentre feia temps per anar a una classe de dansa que havia de donar. Sant Jordi. I ni rastre de roses, llibres, paradetes, ni sol. Pluja i crits de nens. Res més. A sis-cents quilòmetres de casa.
Després d'una trucada que em situa en una situació estranya: dues persones properes a mi que es retroben cinc anys després i decideixen estar junts. Ella amb un fill d'un any i mig d'una altra relació.
Fa cinc anys, esperava una trucada que no arribaria d'una relació impossible, treballava de cambrera en un bar i era força infeliç en conjunt.
Fa cinc anys, el 23 d'abril, aquesta persona que ara té un fill d'un any i mig, m'havia pentinat i maquillat per sortir al carrer, doncs era el seu ofici en aquell moment. I va haver paradetes i llibres, però cap rosa.
Fa cinc anys, hi havia amics que ara no hi són i somnis ara realitzats. Ningú et diu però, quin serà l'entorn en el que podràs tirar-los endavant.
Aquest any no hi ha parades, ni llibres, però sí roses i un Jordi. A sis-cents quilòmetres de casa.
Ara ja dubto de tot el que m'espera d'ara endavant. La vida és prfundament curiosa. Sempre m'ha sorprès. I no deixarà de fer-ho.
Espero.

El salt definitiu

2008-04-24T11:27:00.002+02:00

El salt definitiu no és pujar la cama més amunt, ni saltar més alt, ni aconseguir aquell pas que porta temps entrebancant-se cada vegada que arriba. El salt definitiu és el que et fa prendre la decisió i el compromís d'anar cap endins, de comprometre't fermament amb la teva pròpia felicitat molt abans de dedicar-te a proporcionar-la als altres.

És aquell que et diu que ja n'hi ha prou de postergar més temps la teva pròpia vida perquè ara ja és urgent, és gairebé com una emergència. La teva vida entra per la porta d'Urgències i necessita ser atesa d'immediat. La teva vida et diu que se t'ha donat un talent però que sense treball i disciplina, aquest mor en l'oblit, es perd en el temps-espai i no pot ser recollit ni salvat per ningú altre que no siguis tu. Aquesta és la teva responsabilitat.

Aquest és el gran salt, el que finalment aconsegueix que pugis la cama més amunt, que saltis amb més força i que aquell pas flueixi finalment. Com a conseqüència, no com a un fi en sí mateix.

Tornada

2008-03-25T19:30:00.004+01:00

Una tassa de l'Starbucks Coffee. És l'únic que ara mateix em recorda que pertanyo a algun lloc. Una tassa d'una multinacional nord-americana que no té res a veure amb la meva terra aconsegueix connectar-m'hi.

És Barcelona, el sol, una terrasseta, sopar amb en Gon, veure la Carme, la innovació, la cultura, l'actualitat... el meu petit Nova York. I la ITV, emocional, física i mental.

L'escenari on s'han teixit les meves grans i verdaderes amistats. On he avançat camí espiritual, on m'he enamorat, on he plorat, on m'he divertit més que enlloc.

Aquest estiu torno a la gran ciutat.

Un cafè en una tassa de l'Starbucks. Girona. El König. La família. La mare i mestra que m'ajuda en el camí. La passió. La pau i la tempesta, però l'amor per sobre de tot.

Les pèrdues i els encontres.

Certa persona sàvia va dir-me que havia anat a Pamplona quan no em tocava de fer-ho. Que té raó ho sento en totes les meves vísceres cada vegada que poso un peu a Catalunya. Ho pateixo cada vegada que torno al Nord i cauen llàgrimes com la pluja que aquí dalt ens rega gairebé cada dia.

Però la vida és allò que esculls a cada moment. No hi ha mestre ni savi que et pugui desdir d'allò que la ment t'ha convençut, sobretot quan has decidit fer la guitza al destí i apareixes en un entorn inhòspit, desconnectada.

Potser hi ha un destí, un propòsit últim, una meta. Una arribada. Però decidim quin trajecte seguir, quines carreteres secundàries agafar, en quins motels dormir, quins peatges pagar...per arribar-hi.

I ara sóc aquí. Aquesta és la meva realitat, el meu entorn, el meu present. I només tinc una tassa d'una estúpida multinacional explotador que em recordi aquell sopar amb en Gon al Mercat de Santa Caterina, aquelles rialles amb en David a la Llesca, aquella intimitat guanyada amb el pas dels anys amb la Carme i en David, aquelles caminades per la Devesa amb la Lydia, la Rhea i la Lloba, el contacte amb l'essencial amb la Carme i el Carmelo.

I, perdó, també tinc una gorra rosa com a record ;-P.

Us estimo molt a tots.

Gràcies.

Breathless

2008-03-09T13:06:00.003+01:00

Has de fer tot allò que creus no poder fer...

LA LLIBRETA (somnis que et parlen) 2a part

2008-03-07T13:39:00.001+01:00

La nit anterior, quan la Martina sortí de la cafeteria on treballava, esgotada de servir sopars, agafà el camí de casa. Vivia una mica lluny de la feina, però l’hi agradava fer el trajecte a peu, tot fumant. Tot i que era la una de la matinada, feia bon temps perquè era estiu. L’hi agradaven aquells passejos. Cansada del bullici de la feina, es submergia en una espècie de romanticisme místic, envoltada del fum del cigar.
L’hi va sonar el mòbil. A aquella hora?

SMS: Estic sopant amb un noi molt guapo que no para de parlar de tu.

Va somriure i l’estómac l’hi va fer un salt. Va respondre:

SMS: Qui és? No en conec pas cap de noi guapo apart de tu, Jordi. I clar, crec que amb en Brad Pitt no estaràs sopant. O sí??

El telèfon va sonar tot seguit.

- Ei, que sóc jo el noi guapo.- Es va sentir abans que tingués temps de respondre.
Ella va esclafir en una rialla. Contenta.

- Què feu? Aquestes són hores de sopar?
- Estàvem ja fent el cafè.- Va dir en Marc. – Es veu que en Jordi t’ha enviat un missatge a traïció sense dir-me’n res.
- Com estàs? Jo ara he sortit de treballar i anava cap a casa. Estic força cansada.
- Ja m’ho imagino. Per mi ja és cap de setmana i a tu et ve la feina forta.
- Doncs sí.
- Escolta, què fas demà? Demà a la nit, vull dir.
- Treballo, és el què estàvem dient ara. – Es veurien? Es va sobresaltar la Martina. Havien decidit no fer-ho. Potser feia un mes que només parlaven per telèfon i s’enviaven missatges al mòbil.
- És que hem dit amb els amics d’anar a Millenium demà. Però jo només vindré si tu hi ets i vols venir-hi.
- Ja. No ho sé. Potser sí. No sé com acabaré de treballar, el diumenge m’hi torno a posar. – Va dir la Martina dissimulant la seva emoció.
- D’acord. Per què no em dius alguna cosa demà al vespre, si veus que en tens ganes?
- D’acord.
- Tindràs ganes?
- Espero.
- Jo també.
- Bona nit preciosa.
- Bona nit.
Ja no podria dormir dels nervis. N’estava segura.

El caminar pausat...

2008-03-07T10:45:00.002+01:00

Fins allà on reposa l’oceà dels teus ulls
Tot ho impregna la calma.
El caminar pausat dels teus peus,
Les hores tranquil.les,
Els passos en la música,
Tot queda en pau
Fins a retrobar-te.

Muere lentamente

2008-03-04T11:45:00.002+01:00

MUERE LENTAMENTE QUIEN SE TRANSFORMA EN ESCLAVO DEL HÁBITO, REPITIENDO TODOS LOS DÍAS LOS MISMOS TRAYECTOS, QUIEN NO CAMBIA DE MARCA, NO ARRIESGA VESTIR UN COLOR NUEVO Y NO LE HABLA A QUIÉN NO CONOCE. MUERE LENTAMENTE QUIEN EVITA UNA PASIÓN, QUIEN PREFIERE EL NEGRO SOBRE EL BLANCO Y LOS PUNTOS SOBRE LAS “ÍES” A UN REMOLINO DE EMOCIONES, JUSTAMENTE LAS QUE RESCATAN EL BRILLO DE LOS OJOS, SONRISAS DE LOS BOSTEZOS, CORAZONES A LOS TROPIEZOS Y SENTIMIENTOS.
MUERE LENTAMENTE QUIEN NO VOLTEA LA MESA CUANDO ESTÁ INFELIZ EN EL TRABAJO, QUIEN NO ARRIESGA LO CIERTO POR LO INCIERTO PARA IR DETRÁS DE UN SUEÑO, QUIEN NO SE PERMITE POR LO MENOS UNA VEZ EN LA VIDA HUIR DE LOS CONSEJOS SENSATOS.
MUERE LENTAMENTE QUIÉN NO VIAJA, QUIEN NO LEE, QUIEN NO OYE MÚSICA. QUIEN NO ENCUENTRA GRACIA EN SI MISMO.
MUERE LENTAMENTE QUIEN DESTRUYE SU AMOR PROPIO, QUIEN NO SE DEJA AYUDAR. MUERE LENTAMENTE QUIEN SE PASA LOS DÍAS QUEJÁNDOSE DE SU MALA SUERTE O DE LA LLUVIA INCESANTE. MUERE LENTAMENTE QUIEN ABANDONA UN PROYECTO ANTES DE INICIARLO, NO PREGUNTANDO DE UN ASUNTO QUE DESCONOCE O NO RESPONDIENDO CUANDO LE INDAGAN SOBRE ALGO QUE SABE.
EVITEMOS LA MUERTE EN SUAVES CUOTAS, RECORDANDO SIEMPRE QUE ESTAR VIVO EXIGE UN ESFUERZO MUCHO MAYOR QUE EL SIMPLE HECHO DE RESPIRAR. SOLAMENTE LA ARDIENTE PACIENCIA HARÁ QUE CONQUISTEMOS UNA ESPLÉNDIDA FELICIDAD.

PABLO NERUDA

Petit Anglaise

2008-03-03T10:44:00.002+01:00

Bloguerías:

La britànica Catherine Sanderson se fue a trabajar a París y se abrió un blog para contar los entresijos de su empresa. Cuando fue descubierta por otro empleado y despedida, su popularidad hizo que el caso llegase al "Daily Mail" y la editorial Penguin decidió editar "Petit Anglaise", recopilación de sus entradas del blog, que este mes se publica en Inglaterra, EEUU y Canadá. Ya le han ofrecido un contrato millonario por otros dos libros.

LA LLIBRETA (somnis que et parlen)

2008-03-02T14:09:00.001+01:00

Quants records i quanta neteja! Feia temps que volia comprar aquell bagul per guardar-hi tots els seus papers, llibretes, escrits... Havia tingut les caixes precintades sota el llit durant 2 anys. Havia arribat el moment de destapar els records. Però havia decidit que no s’entretindria gaire a llegir res perquè sinó no acabaria mai i alhora sabia que si començava a llegir segons què, el seu fràgil estat emocional es veuria alterat i transportat a un passat que ni tan sols existia ja.
En aquell moment de la seva vida, era més partidària de la memòria selectiva, aquella que esborra els fets dolorosos del passat.
Estava contenta. L’olor del vímet del bagul nou la refrescava. Eren nous temps, d’un temps cap aquí, la vida l’hi començava a rutllar.
Quina gràcia!: cartes de l’avi; postals de la seva companya de pis convertida ara en germana per tota la vida; notes de la seva mare i llibretes, ordenades per dates i per fets importants: del 99 al 2000 o un títol escrit amb un rotulador gruixut: Albert; Martí; Marc.
Marc... No pogué evitar-ho. Sabent que obriria una ferida que no volia llepar, sabent que el que hi havia en el present era el millor. Una parella estable i xerrar amb en Marc de tant en tant. Un missatget i una salutació educada. Res més. Allò era perfecte.
Just feia 2 dies que havien parlat per telèfon després de gairebé un any de no sentir-se les veus.
Ell l’havia trucada per dir-li només que després de la mort d’un amic seu, pensava que era molt valenta d’haver afrontat com havia afrontat la mort de la Marta. Parlaren una estona, fins que es feu el silenci i s’acomiadaren.
Allò estava bé. No eren amics, no eren res, però mantenien el contacte perquè, de manera irracional, cap dels dos volia deslligar-se de la vida de l’altre.
La va obrir.

SMS: Si no estigués treballant, vindria i em ficaria dins els llençols per fer-te l’amor tendrament.

Va sospirar. I va tancar la llibreta de nou. Sense pensar-s’ho, va posar la llibreta al bagul i va seguir guardant tota la paperassa de la seva trajectòria vital.
Però com un flaix de llum, certes paraules van començar a ballar per la seva ment, saltant- se la barrera de seguretat de la memòria selectiva:

- Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.
- No entenc què vols dir. – Va dir sense mirar-lo.

Estaven asseguts en un esglaó, davant d’un bar musical. Tots els amics eren a dins. Els seus i la Marta. Ell havia esperat que tothom entrés i l’hi havia tancat la porta quan anava a fer-ho ella.

- Queda’t aquí a fora amb mi

I s’assegueren als esglaons, sense dir-se res, fins que ell l’hi esventà aquella frase lapidària.

- Jo tampoc sé el que vull dir. – Va respondre en Marc. – Només que penso moltíssim en tu al llarg del dia.
- Què penses? – No sabia si volia sentir la resposta.
- No ho sé. M’imagino la meva vida amb tu, m’imagino la meva vida sense tu... – I va sospirar. No parava de fer-ho d’un temps ençà però no se n’havia adonat fins que la Martina l’havia advertit d’aquell hàbit recent.
- Sospires...
- Ho sé.

Pablo Picasso

2008-02-24T12:26:00.003+01:00

Para mí, la creación comienza con la contemplación; yo necesito muchas horas de ocio y meditación. Entonces trabajo mucho: observo los insectos, las flores, las hojas y los árboles que me rodean. Dejo que mi mente marche en calma a la deriva, como un bote en la corriente.

Tarde o temprano, algo la capta.

Se vuelve precisa, toma forma...el próximo tema de mi pintura ha sido decidido.

Somnis que et parlen

2008-02-23T14:25:00.001+01:00

- Aquests dies he pensat en tu.
- Ah ,sí? Per què?
- Va morir un amic meu fa un mes. Una malaltia degenerativa. Va ser tot molt ràpid.
- Em sap greu.
- Ja ho sé. Gràcies. No et preocupis. La qüestió és que vaig estar pensant que havies sigut molt forta per aguantar tota aquella situació.
- Gràcies. Al final, de totes, maneres, va acabar sent un regal.
- Ja, suposo que amb el temps o acabes pensant o ho acabes veient com un regal.
- Potser et sorprendrà però ja en el propi moment ho veia així. No tots tenim la possibilitat de que ningú ens expliqui que les coses són impermanents i que el noranta-nou per cent del sofriment que experimentem és precisament per agafar-nos a les coses, per no deixar marxar a persones, moments i ni tan sols a objectes. Des d’aleshores, jo visc la vida de tota una altra manera i la mort de la Marta m’ha portat fins on sóc ara. Definitivament, va ser un regal.
- Potser sí.
- Si ho hagués sabut quan et vaig conèixer a tu, tot hagués sigut molt diferent. Hagués pogut acceptar que quan no és el moment, no ho és i que no podia ser. I m’hagués estalviat moltíssim sofriment. – Va riure.
- Però aleshores potser no estaríem parlant ara per telèfon.
- No, però potser estaríem asseguts l’un al costat de l’altre agafats de la mà. O tens raó, potser no. En realitat no sabem quina és la resposta, quin és el fi últim de totes les coses. I això, per mi, és una gran tranquilitat.
- Potser sí.

I es féu el silenci. En Marc va recordar allò que l’hi havia dit a la Martina 5 anys abans, atordit per la situació que vivien. Fou una nit i davant dels ulls suplicants
d’ ella:
- Em vens gran. Em fas pensar. Ho sento.

Aquella nit es besaren per primera vegada.

Continuarà...

Premi

2008-02-18T22:32:00.003+01:00

Aquesta setmana, la que considero la meva germana, va deixar-me un missatge sorpresa al meu bloc. Resulta que m'havia concedit aquest premi. Premi que agraeïxo moltíssim però poc merescut per les raons que cito ara mateix: fa dos dies no sabia ni com s'adjuntava una foto; escric poquíssim perquè encara lluito amb la vergonya de saber que en una altra pantalla lluny d'aquí algú pot estar-me llegint i interpretant entre línies què és el què sento o intuïnt, encara que només sigui una mica, qui sóc; quan algú em deixa un missatge i vull agregar el seu bloc, no ho sé fer; ni posar l'enllaç aquell tan bufó amb les fotos del flickr; ni el comptavisites, encara que per sort sé que no en són gaires..Tot i així, agraeïxo la seva confiança no en el que he escrit fins ara sinó en el que sap que escriuré a mesura que vagi agafant confiança. I més ara, que començo a ressucitar d'unes angines terribles que m'han tingut al llit varis dies amb molta febre i que m'han fet valorar la possibilitat d'expressar-me en un àmbit com aquest, tan personal i alhora anònim. De vegades, aquestes experiències sí que són un premi.

Les meves converses amb l'Ulisses

2008-02-13T19:48:00.003+01:00

Fins el mateix dia que vaig conèixer l'Ulisses, la meva vida havia estat plagada de prejudicis. Jo lluitava per una vida més autèntica però en realitat la meva ment estava plena d'imatges equivocades, vivia pol.lucionada pels tabús culturals de la meva societat, encara que sempre havia volgut lluitar per viure'n al marge.
Quan em van proposar treballar amb un noi amb Psíndrome de Down, he de reconèixer que inmediatament vaig pensar en babes, en caps que no es sostenen, en grups de persones pel carrer conduïdes per monitors acabats de sortir d'un grup scout. Reconec que tots els meus tabús i prejudicis es posaren en marxa i sobretot en alerta.
Ara m'adona que fins aquell moment, havia hagut d'aguantar i presenciar coses terribles de persones perfectament vestides de marca, de "traje", de gent amb carrera, bons cotxes, fills... i socialment exitosos.
Qui m'havia de dir que l'Ulisses seria un dels millors mestres que la vida em posaria al davant. Qui m'havia de dir que l'Ulisses m'obriria els ulls a una nova manera de viure i veure la vida, passant pel cor i no per la ment.
El dia que vaig rebre el mail proposant-me treballar amb ell s'inicià una odissea en la que encara seguim navegant en el moment en el que em poso a escriure aquestes lletres, sense saber si arribarem mai a port.

Escuma

2008-02-11T09:59:00.000+01:00

Pots sentir el plaer d'haver arribat fins aquí?

Tots els papers que queien a l'aigua, un darrera l'altre, eren la seva vida redactada lletra a lletra, paraula rera paraula. Eren els seus records, les capses de nines, de música... tot s'ho enduia el mar.

Les onades eren feréstegues, impermanents, anàven i venien però no era mai la mateixa onada la que reapareixia sota l'escuma de la cresta.

Corria per agafar les capses: una, dues, la de fusta, la de la tanca metàl.lica... no l'hi cabien a les mans.

- Ajuda !!!! - L'hi cridà a la seva amiga de la infància que l'observava des de la platja, inmòvil. No entenia què hi feia allà. Feia més de 15 anys que no es veien.

- Prou !!! - Cridà, mirant al penya-segat i l'enorme casa que hi havia al capdamunt. La casa des d'on queien al mar totes les seves pertenences: les capses, els escrits, les fotografies...Quedarien al fons del mar, víctimes d'aquell naufragi vital.

S'endinsà més i més dins l'aigua però el vestit xop pesava massa i l'impedia avançar.

La tinta s'esmorteïa en contacte amb l'aigua, els papers que aconseguia atrapar es defeien a les seves mans...

Va quedar-se palplantada, amb la mirada perduda, deixant que les onades s'emportéssin el seu passat.

No el podia retenir.

Es despertà de sobte. Amarada de suor.

2008-02-01T18:33:00.001+01:00

Por encima de todo,
respétate a ti misma.
Entrega tu tiempo,
tu energía,
tu dinero,
pero no tu alma.

Cuando vives para otra persona,
no tienes vida propia.
Cuando te entregas,
no queda nada.

¿Quién respetará a quienes no se respetan a sí mismos?

EL TAO DE LAS MUJERES

CARETES

2008-02-01T00:20:00.000+01:00

I de sobte ho vaig veure clar: la meva cara no podia dibuixar cap dels somriures d’abans, no podia expressar cap emoció que no sentia, no podia fer veure que estava a gust, no sortien paraules de la meva boca...No tenia res a dir-li. La meva careta havia caigut. Del tot. No sabia ni com ni quan. Segurament era un procés que s’havia anat produint a poc a poc, des d’aquella davallada als inferns de feia 3 setmanes, des d’aquell encontre amb la pròpia ombra.

Ja no podria fingir més. Vaig adonar-me que aquella relació era falsa. De l’altra banda jo no en rebia res, absolutament res. I de la contrària, si no l’hi solucionava la vida, tampoc volia res amb mi, simplement la movia l’ interès i l’egocentrisme.

Aquella mateixa tarda, assegudes en una cafeteria propera a casa, amb 2 cafès amb llet descafeïnats de sobre, que havien deixat la llet excessivament blanca i dolça. Una llet no el suficientment calenta com per saborejar-la. Tot plegat, creava una atmosfera nauseabunda i asfixiant. Jo no podia deixar de fumar i pensar: això és tot el què en trec d’aquesta relació: anar-me’n a casa plena de fum i sense energia.

Passades 3 hores de converses falses, tenses, insulses, d’un paquet de tabac encetat i esgotat i de cares que ja no podien fingir més, i sobretot, de maldats encobertes, vaig anar-me’n a casa pensant:

- No penso deixar-li posar un peu en aquesta casa. No penso oferir més la meva intimitat, la meva parella, la meva vida. Tot allò que jo he après amb l’esforç de l’experiència.
- La meva vida és meva. Tu, guanya’t la teva, no intentis comprar-te’n una igual. No intentis comprar-me, enganyar-me, manipular-me o fer-me mal. Sempre surt malament.
- Les caretes sempre acaben caient. I la teva cara hauria de caure, però de vergonya.

LÍMITS

2008-01-28T12:35:00.000+01:00

Què fàcil seria que en un determinat moment, el meu cos hagués assolit la saviesa necessària com per indicar-me que els meus límits estaven sent traspassats en aquell precís instant.

Quina ràbia quan, una nit qualsevol, que has estat rodejada de persones que aprecies, te’n vas a dormir amb una sensació estranya.
L’endemà t’aixeques rabiós. No saps què ha passat durant la nit. L’únic que saps és que sents una fiblada de dolor, un pes al cor que et diu que una altra vegada t’has tornat a trair a tu mateix.
Pots haver-te deixat manipular, ridiculitzar, posar en evidència o simplement haver absorbit totes les misèries dels altres, com una esponja, i sense filtre.

La sensació és horrorosa: els trucaries i escridassaries per ser tan miserables i incapaços de resoldre la seva vida, que han de venir-te a escopir a tu totes les seves porqueries.
Tu has treballat, t’has enfrontat a totes les coses que se t’han posat per davant i ara, treballes amb la immaduresa dels altres i els ajudes a resoldre la seva vida???Per què?

Quin és el límit de l’amistat? En quin punt escoltes i en quin punt passes a ser una esponja, un terapeuta, un psicòleg que treballa gratis i les 24 hores del dia dels 365 dies de l’any?

En quin moment deixes de ser un bon amic per passar a ser simplement utilitzat pels amics? En quin moment passes de ser una orella que escolta a ser una llibreta en blanc sobre la que escriure totes les “palles”mentals i esperar que et doni respostes?

I el més important. Si passes a ser la persona necessitada en la que tothom es refugia i intenta trobar respostes, per què passes a ser la persona menys respectada alhora???
L’accés crea la indiferència, la distància el mite.
I jo afegiria: L’accés crea l’abús; la distància, el límit.

PORS ATÀVIQUES

2008-01-26T15:44:00.000+01:00

En la última visita que vaig fer a la meva homeòpata, ara fa 3 setmanes, em va dir que estava presa de totes les pors atàviques que existeixen.
Atàviques?? Atavisme: aparició en un individu d’un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.
En el meu cas: por a morir-me de gana, a no tenir diners, a la nevera buida, a que el meu xicot m’abandoni, o a no poder-lo abandonar jo perquè sinó no tindria on caure’m morta, el què vol dir, por a no poder-me’n sortir si em quedo sola o m’abandonen, por a no trobar feina o a fer-la fatal, por a no poder arribar mai a aconseguir allò que vull, por a no ser capaç de volar i quedar-me atrapada en una vida d’estabilitat i tradició, por a no poder tornar a Catalunya, por de la por...

Recordo fa 4 o 5 anys, en un bar de Gràcia, perpendicular al carrer de la Perla, i freqüentat per escriptors i intel.lectuals i també per una parella de nois que s’acabaven de conèixer i que ja no es van separar mai més. El que avui dia és el meu millor amic i germà i jo, discutíem i elaboràvem una perfecta teoria sobre els fills de pares divorciats, el cas dels dos, per descomptat. Aquesta teoria feta entre bromes i cafè, teixia una fina teranyina entre diferents factors: por a l’abandó, baixades de sucre i addicció als hidrats, por al compromís, inseguretat i falta d’autoestima, addicció a la bohèmia o a l’estabilitat més avorrida i tradicional, creativitat i tendència a l’autodestrucció i al maltractament amb música com la del cantautor Ismael Serrano.

Aquella teoria, que en el fons sabíem que era absurda, ens va unir, i el més important de tot, ens va posar un nom, ens va situar en el món. Va fer de la nostra diferència un grup social reconegut.

En Gonzalo, en Gon, ha sigut un dels millors regals que la vida m’ha donat. Ara estem lluny i m’envaeixen totes aquestes pors, però sé que si el tingués a prop, em tranquilitzaria afegint un nou paràgraf a la nostra teoria: 10.2.3 : en los hijos de padres divorciados, la distancia y el desarraigo puede crear fuertes crisis de miedos atávicos y profundos. El tratamiento consta en una visita a su tierra o una divertida charla teléfonica con amigos pertenecientes al mismo grupo social.

Potser no tinc pors atàviques, potser simplement tinc enyorança. Ahir vaig plorar escoltant la sintonia de Vent Del Pla! I vaig pensar en el meu avi:
- Que no t’hagis de trobar mai lluny de la teva terra i escoltis l’Emigrant, ja veuràs com ploraràs!

Sàvies paraules. Veus? Ell també tenia una família disfuncional.

ADÉU

2008-01-12T17:37:00.001+01:00

Ell l’hi va agafar la mà i l’hi va dir:
- Ningú vol dir-me què tinc, tothom m’amaga el què em passa. Jo sóc valent per lluitar i tirar endavant, però si no me’n surto en aquesta lluita, no oblidis, que des d’allà on sigui, faré tot el possible per ajudar-te.
Recordo que en aquell moment, vaig sentir com si una mà enorme, m’agafés el coll i l’empenyés cap enrere per ofegar-me. Una mà enorme va baixar després fins el cor i m’agafà la goma dels sostenidors amb tanta força que no podia respirar, que el cor no trobava espai per col.locar-se dins del cos.
Vaig somriure.

- Ho sé. No fa falta que no hi siguis per saber-ho, sempre ho has fet.

A l’habitació del costat, la meva millor amiga feia escassament 3 hores que havia mort.

- L’estimaves molt aquesta noia eh?
- Sí, avi, era la meva millor amiga.
- Costa deixar marxar algú eh princesa?
- Sí, avi, no ho saps prou. Però ara tu no et preocupis per això.

Costa deixar marxar algú que mor, costa deixar marxar algú que tens al costat i que finalitza el seu trajecte amb tu, costa deixar marxar algú que no vol seguir al teu costat i costa deixar marxar algú que, sense avisar, desapareix.

Costa deixar marxar una amiga que troba xicot i a alguns inclús els hi costa deixar marxar un jersey.

I amb els anys, una aprèn que la finalitat de la vida consisteix en deixar marxar, en dir adéu i entendre que malgrat el dolor, el món no es paralitza per tu ni per la teva despedida.
Aprens que despedir-se forma part de la vida tant com els dies de sol i de pluja, donat que tot és impermanent i que tot muda i canvia.

Tot el que neix, mor.
Tot el que comença, acaba.

I tot i així, trobar un sentit personal a la lluita per la vida és imperatiu.

A mi m’és suficient en pensar en els moments de dol, que tota la vida, tot l’Univers, està contingut en una petita llavor, en una gla hi ha tot un roure sencer. La mort no és més que un “fins una altra”.

La vida no fa més que expandir-se. D’una llavor a l’Univers sencer.

EX-

2008-01-12T10:32:00.001+01:00

Tinc un amic al que respecto molt. És molt religiós i podries pensar fàcilment que s’ha escapat del Seminari. Però no s’ha de jutjar a la gent per l’aparença. Això ho vaig descobrir el dia que ens vam trobar en un bar i ell ja duia dues cerveses a sobre.
Fa poc em va visitar i passejant i parlant de com havien canviat les nostres vides en pocs anys, va recordar-me aquella vegada que l’hi vaig suplicar a ell i a uns quants amics més que em fessin d’escut humà per una cita a cegues.
Una nit de borratxera amb el meu millor amic i dos ex-amics gays, vaig conèixer gràcies a una aposta a un noi impressionantment guapo. Jo anava tan borratxa que no recordava que fos tan atractiu, ni m’hi vaig fixar. El meu millor amic em deia que jo era capaç de lligar-me a qui volgués, i jo l’hi deia que no, que no em menjava un rosco. Per demostrar-li, vaig escollir al xicot més guapo i m’hi vaig acostar. Vaig guanyar. No em va fer cas.
Quan vam acabar de destrossar la nit, tornant cap a casa, ens vam creuar amb ell i l’amic que l’acompanyava. Recordo dir-li: - Ei, vine cap aquí! Tu ets el noi que no m’has fet ni cas abans. Dóna’m el teu telèfon! I obedientment me’l va donar. Havia perdut l’aposta.
L’endemà l’hi vaig enviar un missatge per disculpar-me i d’aquí va néixer una relació via sms. El dia del meu aniversari passats 2 mesos, vam decidir trobar-nos. Ell em va dir que era un morenàs d’ulls blaus i totes les meves inseguretats es van disparar. Necessitava un escut humà.
No cal entretenir-nos amb detalls d’aquella nit però vaig presentar-me al bar on ens havíem conegut amb una escorta de 6 nois i una amiga. El vaig veure només entrar...GUUUUUUAAU! Ell no em va veure i jo el vaig observar durant mitja hora i dos Martinis. I ja està. Van ser 8 mesos intensos i dramàtics que van acabar amb un herpes a la meva esquena i ell desaparegut del mapa d’un dia per l’altre, sense donar senyals de vida.
Vam riure molt recordant la història i com ara visc en parella i la meva vida ha fet un gir de 180 graus. Però em mira als ulls i em diu:
- Les dones us enamoreu d’un fill de puta i us acabeu casant amb un bon noi. Però sempre us recordeu del fill de puta. El guardeu en la vostra ment com una fantasia que us acompanya tota la vida.

Em va sentenciar.
- No ens oblidem mai dels homes que ens han fet mal?
- Vivim la resta de la nostra vida esperant que ens vinguin a rescatar, que ens demanin perdó de genolls i que ens arrosseguin cap a una vida a l’abisme, de sexe i emoció?
- És la manera contemporània d’esperar el Príncep Blau que esperaven les nostres mares?
- Es pot estimar profundament un home i desitjar-ne bojament un altre, sense que cap dels 2 factors es vegi afectat?
És cert que el dia que aquest ulls blaus va tornar a treure la poteta per la meva vida, que ho fan, tot un cúmul de sensacions es va apoderar de mi, com una primavera precipitada. Però també és veritat que una aprèn a cuidar d’ella mateixa i prefereix clavar-se una grapa a repetir el mateix, així que, es queda amb el bon noi i guarda una fantasia eterna i perfecta d’una nit, una discoteca i uns ulls blaus. Perquè és saludable, perquè és secreta i perfecta i sobretot, per què escollir quan es pot tenir tot?

INFELICITAT. Febrer 2007.

2008-01-09T19:53:00.000+01:00

Hi ha gent incapaç de ser feliç? Podria dividir-se el món en aquells que són capaços de viure la vida sense complicacions i aquells que treiem fum del cap de tant pensar inclús sobre la capacitat de ser feliç que té una gota d’aigua? (i tinc testimonis que han presenciat igual que jo una conversació girant entorn d’aquest tema).

El món es divideix entre aquells que viuen el dia a dia i dosifiquen la seva energia simplement per dur a terme les accions quotidianes de la vida i aquells que vivim esgotats i que experimentem la felicitat en tongades de “x” dies, mesos...? Aquests últims que sabem en què consisteix la felicitat i l’alegria de la manera més plena però que se’ns desfà a les mans igual que la sorra de la platja quan es mescla amb l’aigua del mar.

Els primers, afronten els reptes, sense importar si sortirà bé o no, els afronten perquè és la manera que coneixen de viure, l’important és fer-ho, el resultat no importa. Els segons, perseguits per un perfeccionisme implacable, sembla que cada repte que se’ns presenta és com escalar una muntanya altíssima. El problema, al capdavall, ja no és escalar-la sinó que després de tots els preparatius, organització perquè tot surti perfecte ... arribem el dia 1, al peu de la muntanya, esgotats, però ja som allà, així que tirant de les reserves, l’escalem. Ho hem aconseguit, hem superat el repte, però no podem assaborir-lo perquè estem al límit de les nostres forces i recuperar-nos portarà força temps.

Hi ha un missatge subliminal en les dones que ens impedeix triomfar en el món extern, que és evidentment, un món d’homes, absolutament quantitatiu.
Hi ha un missatge que diu que els nostres èxits han de ser silenciosos, íntims i espirituals. Als homes se’ls permet triomfar de cara l’exterior, socialment, econòmicament.

Si no tenim parella i tirem endavant, correm el risc d’haver-nos de convertir en un estereotip de Sexo en Nueva York: promisqüitat, vicis i soledat.
I si en tenim, hem de viure amb la culpa i disculpant-nos contínuament d’una cosa que ens pertany i que ens hem guanyat a pols!

Així doncs, he de sentir vergonya per estar tirant endavant els meus somnis i projectes?
He de sentir vergonya per saber que sóc més intel.ligent i capaç que la meva parella i ell més simple?
He de sentir culpa de saber que no és que ell estigui més capacitat per la vida sinó que és aquesta simplicitat que posseeix la que el fa actuar més ràpid, sense miraments i encara menys, sense culpa?
Per què he de fer que ell estigui on està transmetent-li tota la meva saviesa, que tant durament he treballat, perquè ell arribi on és i jo a l’ombra?

A partir d’avui, proclamo la meva independència com a dona, el meu èxit personal, social i econòmic sense haver de renunciar al matrimoni, a la fidelitat, a la família ni a l’èxit social de la meva parella.

I firmo.