Plaers (2)

Poder escriure al blog des del movil,en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Plaers

Sortir d'una classe en plena tardor, quan la boira cau damunt del cotxe i el poble ja dorm. Sentir que has fet una bona feina: que has donat i has rebut; que has treballat i que has rigut; que han après i que has après.
Conduïr. A les fosques. El cotxe, la música i la carretera. I que de cop i volta se t'acudeixi una coreografia sencera sense moure el peu de l'accelerador.
Sentir que la creativitat corre per dins teu, que et sents segur en aquell petit espai.
Saber que la vida no pot ser mér perfecta que en aquell petit instant.
Escriure en un paperet parada al semàfor: "recorda aquest moment, recorda lo feliç que et sents, perquè la felicitat no és res més que això, que aquest precís instant".

La frase del día

Ion (3 anyets)

- Ion, ¿adónde vas?
- Voy a hacer pis.
- Pero ya sabes que no puedes salir de la clase sin pedir permiso.
- ¿ME PERMISAS?

De com...

De com en una estranyament calurosa tarda d’estiu a Pamplona no he fet absolutament res de profit. De com des de les dues del migdia que he tornat de passejar en bici amb la Lloba, he dinat i m’he quedat al sofà veient els càstings de Fama, que em meravellen i m’horroritzen al mateix temps, esperant que es féssin les 4 perquè em truquéssin per dir-me que ja puc anar a recollir el meu cotxe nou, el meu meravellós primer cotxe. De com eren les 4 i mitja i no m’havien trucat i ja no hi havia res a la televisió i jo tenia tants nervis que no podie fer res més: ni preparar classes ni coreografies ni res. De com he escoltat el Jordi per telèfon mentre contractava la meva astronòmica assegurança a tot risc i després l’hi he fet preguntes que l’han posat nerviós i quasi em demana el divorci: si és a tot risc per què he de pagar una franquícia, què em cobreix l’assegurança.?..I ell s’ha enfadat i m’ha dit que això ningú ho sabia fins que no t’hi trobàves. De com m’he assegut al llit amb la Lloba al costat i el telèfon mòvil, sobretot, intentant acabar les últimes pàgines de La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, sense parar de mirar el telèfon. Les sis de la tarda, ja no hi ha cotxe fins demà. De com he tornat a mirar-me el catàleg del cotxe per veure’n les fotos i fer-me’l una mica més meu i esperant el moment he hagut de respondre humiliants missatges que em deien a quina hora quedavem aquesta nit per veure la meva flamant nova adquisició. De com m’he estirat al sofà i m’he quedat adormida veient com es cridaven per la televisió i pensant que el senyor de la plaça de pàrquing no m’ha trucat i el meu cotxe haurà de dormir al carrer, i me’l robaran, ratllaran o violaran i jo hauré de seguir pagant el crèdit durant els llargs sis anys al que l’he posat. El meu primer crèdit. De com m’he aixecat amb els ulls cremant i les lentilles enganxades als ulls i sentint-me culpable perquè no he fet res en tota la tarda, mentre la Lloba em seguia coixejant fins el lavabo perquè se l’hi ha adormit la pota. Espero, perquè amb aquesta tarda tan liada que he tingut, només em falta dur-la al veterinari, he pensat. I de com el telèfon seguia sense sonar i davant l’avorriment i la gran quantitat de feina que tinc i que no faré he optat per menjar, massa, per fumar, per fullejar la Elle, i el catàleg d’Ikea, xafardejar el Facebook, escriure a un vell i estimat amic del blog, pensar en qui truco per distreure’m i en la mandra que em fa parlar amb ningú. De com diuen que l’avorriment és la base de la creativitat i agafo l’ordinador i escric totes aquestes tonteries. De com he pogut pensar que m’agradaria guanyar-me la vida escribint des de casa. Quina bogeria!L’avorriment no em deixaria treballar. Quin stress! Sense trucada.

La dansa i jo

Estiu 2009

Ha estat un estiu intens. Un camí sense retorn. Un estiu de creixement, de comprensió, de llargs dies al sol de l'Empordà, de la Garrotxa...Al sol dels amics de veritat, d'aquells que perduren en el temps, d'aquells amb els que et reconeixes en el llenguatge dels ulls. De moments, dels gossos jugant, la Lloba banyant-se al parc, de nits en masies, de la porca Margarita i la grip A a Londres. Dies de trencar llaços, d'alliberar-se i iniciar un camí de llibertat sense retorn. Pamplona ens espera, amb un fred impacient per arribar, amics exigents i un anglès atrofiat. Cursos de dansa i noves coneixences, dies que s'allarguen i es multipliquen. Una vida sencera s'ha viscut aquest estiu, sense necessitat de complir anys. Trista, alegre, agraïda i alhora encongida carrego les maletes al cotxe i arrenco sense mirar endarrera, amb una carretera al davant que espero que em porti d'aquí un any al mateix lloc d'on parteixo avui. Una mica més gran

Tinc el sistema...nerviós.

- Así que los niños tendrán que llevar pulseras de madera, estilo tribal, étnico...Las niñas mallot y medias, y las que no quieran y los niños, mallas y una camiseta. ¿Alguna duda?
- ¡No hombre no!

20 hores després...

- Perdona...¿si llevan maillot tienen que llevar mallas?¿Y la camiseta qué, encima del mallot?

Cara de póquer. Somriu i respon Malka, hi ha els nenes davant i tenen molta il.lusió pel festival.

- Las alas dijiste que blancas o rosas, ¿no?¿Pueden ser negras?

Tic a l'ull.

- Las pulseras de madera, ¿de qué tienen que ser?

No em puc reprimir més:

- ¡De plástico!¡Las pulseras de madera que sean de plástico!

Cares de desaprovació. Malka, has perdut el control.

- ¿Y qué le pongo pues?

Respiro profundament:

- Pues le pones un collar tuyo de verano enrollado en la muñeca y queda como unas pulseras.
-¡Sí hombre! ¡Mis joyas no se las pongo que yo sólo tengo joyas buenas!

Ho sento:

- ¿Tienes joyas buenas de madera?¿de madera de Teka o de Sequoya?

Disgust general.

- Chica, quizá deberías relajarte un poco...sólo es un festival de fin de curso...

270 alumnes. 540 pares. 1 mes. 6 festivals.

No sé si tornaré...

P.D.: Intento deixar-vos comentaris als blogs però no em deixa l'ordinador. Hi ha algun problema general???

La frase del dia (14)

Naiha, 3 anys.

- Acordáos que el lunes es el último día y tenemos merendola...
- ¡Yupiii! Yo voy a traer Coca-Cola!
- A mi me gusta mucho la Coca-Cola, pero la negra y la roja son para mayores y a mi sólo me dejan beber la que es para niños, que es SIN GASOLINA.

Frase del dia (13)

Eva i Laura, 6 anys:

- Y así, ya sabemos que contraer la tripa nos ayuda a mantener el equilibrio, y también hemos aprendido un nombre nuevo: los músculos de la tripa se llaman...
- (LAURA)¡Yo lo sé! ¡Músculos ORINALES!
- (EVA)¡Jjajajjaja! Que noooooo.....¡Músculos ORIGINALES!

Escola de dansa Malka

Entre els meus propòsits no d'Any Nou sinó de vida, últimament em rondava pel cap la possibilitat d'obrir el meu propi centre, la meva pròpia escola de dansa. De dansa, per dir-ho d'alguna manera perquè donat que el meu treball és molt concret i específic, mai acabo de saber ben bé si es basa en la dansa o ratlla i gairebé envaeix el camp de la teràpia.
En el meu centre hi hauria un espai per la Pedagoga amb la que treballo, per les teràpies manuals i energètiques de la meva mare, per nens, pares, avis i si m'apures...animals de companyia.
M'agrada la vida que porto, sempre amunt i avall, d'escola en escola, de poble en poble...Cares noves, nens il.lusionats, adolescents emocionats...Treballar amb la gent en les seves hores de lleure, sense pressions, podent-los ensenyar sense que sentin que el resultat final es resumeix en un número. El resultat final és la satisfacció d'un salt, una coreografia, la música o haver fet nous amics cara a cara i no a través d'un xat informàtic. Però alhora, aquest ritme de vida és esgotador. Ja no dic quan arriba el moment de cobrar: si es tracta de l'ajuntament, ja puc esperar asseguda; si és un grup de pares, mai saben a qui l'hi toca o no tenen canvi o...
A Pamplona no sol fer gaire bon temps, i menys aquest any, així que els que som de secà, aprofitem qualsevol raig de sol per anar a parar-lo a alguna terrasseta. I just al costat de casa, hi ha un passeig peatonal amb un bar preciós que treu les taules al sol sempre que hi ha oportunitat. Gairebé les treu per nosaltres, ens diu sempre l'amo.
Al costat d'aquest bar, hi ha una antiga cafeteria-llibreria, que porta 2 dies amb un cartell enorme que diu: SE VENDE.
Somiar es gratuït, però juro que quan vaig veure el cartell, el meu estómac es va encongir en un munt de pessigolletes o papallones. Les mateixes que quan t'enamores. M'hauré enamorat d'aquest lloc preciós? Cada dia miro a través dels enormes vidres que té i somio: aquí la sala de ball, aquí la recepció, mantindria la cafeteria i hi posaria uns grans miralls, el llibre que un dia publicaré anirà aquí (això seria un altre dels propòsits)...
I a sobre dels enormes vidres, amb unes lletres precioses, hi posaria: Escola de Dansa MALKA.
De vegades, llançar els somnis a l'aire és el primer pas per fer-los realitat, no?